La socialdemocracia.

...

Les explicacions que donen els dirigents dels partits davant aquest descens són els èxits en les seves polítiques. Parteixen de la idea de que la socialdemocràcia ha aportat un gran benestar en la classe treballadora i això les ha fet transformar en classes mitjanes que tendeixen a posicions més conservadores. Això ha portat a que el partits socialdemòcrates abandonin la terminologia de la classe treballadora, tant pròpia de partits de caire obrer i es limiten a estructura la societat, en classe alta, mitjana i pobre.

Aquest argument que aporten els dirigents socialdemòcrates no són valides. Ja que diferents estudis, demostren que a Europa, hi ha molta gent que es defineixen com a classe treballadora i no com a classe mitjana. L’exemple més clar son els països nòrdics escandinaus, on hi han els majors percentatges.

En els països on hi ha una tradició socialdemòcrata, com són els països esmentat anteriorment, la tendència de la població és a definir-se com a membre de la classe treballadora. Per altre banda, en països amb una tradició més conservadora, com seria el cas d’Espanya, existeix la tendència de considerar-se com a classe mitjana i tot el que comporta aquesta classificació, que abandona la idea de la lluita de classes, que dona raó de ser a la socialdemocràcia.

Per tant, els arguments que aporten els dirigents socialdemòcrates per justificar la crisi no són vàlids, sinó que més aviat s’ha de profunditzar més per trobar les causes que han provocat la crisi socialdemòcrata a arreu d’Europa.

3. Les causes de la crisi socialdemòcrata

3.1 Els mitjans de comunicació

Actualment amb l’entrada en els mitjans de comunicació de la publicitat que determina els valors del temps en pantalla, han obligat als discursos polítics a reduir-se. S’han acabat reduint a simples frases, que igualen a la majoria de discursos polítics. Per tant s’ha desvaloritzat les idees i han pres molta mes rellevància la figura del polític. Un fet remarcable és que en una època on hi ha una gran facilitat per adquirir informació, hi ha un desconeixement dels programes polítics. Es a dir, en la primera part del S.XX, la població coneixia molt més els programes polítics, amb uns mitjans molt menys avançats, que els actuals.

Els partits també han contribuït, a traves del seus retrocés en els mecanismes d’articulació de la propaganda tant externa com interna, ja que cada cop menys els partits no valoren als seus afiliats. La televisió ha transformat el mon i la seva manera d’entendre, i els partits socialdemòcrates no han lluitat per tal d’utilitzar-la i aconseguir un us alternatiu dels mitjans de comunicació .

El poder dels mitjans de comunicació, s’ha utilitzat per tal de donar veu a determinades realitat i amagar altres. Aquest fet demostra que la socialdemocràcia ha abandonat un dels seus pilars, que era contrarestar la hegemonia dels mitjans de comunicació burgesos amb uns mitjans de comunicació de caire obrer i clubs de cultura socialista.

3.2 La falta d’autocrítica

L’èxit de la socialdemocràcia a Europa s’entén gracies a les seves polítiques redistributives, que van practica els partits socialdemòcrates fins els anys vuitanta. Aquestes polítiques, que continuen sent acceptades per l’amplia majoria de la societat, es basen en una redistribució de la riquesa. La distribució de la riquesa s’aconsegueix a traves una carga fisca molt elevada mitjans una fiscalitat progressiva, amb l’objectiu de corregir les desigualtats socials.

La crisi de la socialdemocràcia s’ha basat principalment en la renuncia per part de molts partits d’aquestes polítiques. Aquest fet succeeix a partir dels anys setanta i vuitanta, on un gran nombre de partits socialdemòcrates s’aparten d’aquestes polítiques i adopten principis neoliberals, que actualment dominen Europa.

Els arguments per justificar l’abandonament d’aquestes polítiques redistributives, molt més agressives que les actuals, es basen en discurs, que la globalització impossibilitat el desenvolupament d’aquestes polítiques. Teòricament els estat perdent poder davant la globalització. Aquest argument troba gran acollida en el capital financer i el mon empresarials, que utilitzen la seva maquinaria per tal de intentar que aquest idea arribi a les societat europees.

Els país escandinaus de nou ens permeten no donar per vàlids aquests arguments. Ja que les seves dades econòmiques mostraven que un país podia estar molt globalitzat i a la vegada podia continuar desenvolupant polítiques socialdemòcrates.

3.3 Les polítiques neoliberals

El conformisme amb el programa mínim i la renuncia al programa màxim són una de les principals causes d’aquesta crisi. Això va provocar que els socialdemòcrates es relaxessin en les seves intencions transformadores de la societat i per altre banda comença un procés de institucionalització dels partits socialdemòcrates, que s’acomoden en posicions institucionals. Posteriorment, com veurem a continuació, aquests partits en l’actualitat han tendit a prendre polítiques neoliberals.

La Tercera via de Tony Blair, el que fa es continuar el programa polític de Margareth Thatcher. L’exemple més clar es la desregulació de la banca, per part del ministres de finances Harold Brown. El mercat financer va ser desregulat totalment, portant a la City de Londres a permetre practiques, que fins hi tot a Wall Street no estaven permeses.

L’altre gran partit socialdemòcrata que va passar a defensar polítiques neoliberals és el SPD. El canceller Schroeder va iniciar les polítiques neoliberals, donant suport al capital financer i al món empresarial exportador a costa del nivell de vida de les classes treballadores alemanyes.

4. Bibliografia

- Vicenç Navarro. La crisis de la socialdemocracia en Europa. Madrid. Disponible a: http://www.vnavarro.org/?p=4393

- Soledad Gallego-Díaz. Hay futuro para la sociademocracia?. Madrid. Disponible a: http://internacional.elpais.com/internacional/2012/03/23/actualidad/1332539331_561486.html

- Wikipedia. Elecciones federales alemanas. Disponible a: https://es.wikipedia.org/wiki/Elecciones_federales_de_Alemania_de_2013