Bernat Gaya, Bohèmia.

...

F: Que collons fots? (S’aixeca i llança el seu company)

S: Merda.

F: Merda?

S: Tio, merda! (crida)

F: Calla! Calla ja!

S: ... m’he cagat.

F: Merda. Seu.

S: Gràcies (seu al vàter)

F: (no mira) Provaré d’obrir la porta.

S: Això mateix.

F: Tio, no miro.

S: Ara vols mirar?

F: Ho sento.

S: Ho fas molt bé això.

F: Ho sento.

S: Merdós. Llepaculs.

F: Calla, d’acord?

S: Merdós. Merdda. Merda.

F: (silenci) On collons som?

S: Aquí som. No ho veus?

F: Moltes gràcies.

S: Merda.

F: No puc obrir la porta. No puc obrir la puta porta. Que fas? Ja has acabat, no? Ajuda’m.

S: Ets un merdós. M’he cagat, m’he cagat...i ara vols que m’aixequi a obrir aquesta puta porta d’aquest puto lavabo que no sé ni on cony és?

F: Aixecat i no em vinguis amb nos. Vaig venir aquí per tu. No volies vomitar? Si. Has vomitat? Has vomitat?! Vinc a ajudar-te i ...

S: Que m’has ajudat? Moltes gràcies per deixar-me tancat en aquest puto lavabo. Ets el millor amic del món. Una benedicció.

F: Prou! Fem una pausa. D’acord?No guanyem res així. (Fosc) Merda. Vull sortir d’aquí. Ajuda’m. (Llum. El vàter ha desaparegut) Hòstia.

S: (a terra amb els pantalons baixats) Això és una broma. És una refotuda broma. No em fa gràcia. Fa (Fosc). Dóna’m la mà. (llum. El vàter hi torna a ser.)

F: Prou! Fem una pausa. D’acord? No...

S: guanyem res aix (Fosc).

F: Fosc. On és la llum?

S: Calla. Fes el favor de callar. No parlis, no diguis res. Escolta. On som? (Silenci) On som? (ho pregunta a l’aire) On som? Silenci. Camina. Camina. Camina. Cmna. Cm. On sm? Shhhhh. Silenci. No hi ha res. Salta. No. Corre. On ets? (Del cos d’en Sebastià en surt una llum que se separa de la seva pell. La llum flota. Ja no som al lavabo. No hi ha res. Foscor i la petita llum. Ells 2 són despullats. )

F: Llum!

S: (en to místic) Llum en la foscor.

F: On som?

S: Enlloc.

F: I això? (referint la llum)

S: Llum (Fosc) llum. (cada cop més fluix.) Llum. Llum. Llum. (torna el lavabo.)

(Entra la Laia, un transvestit. Tanca la porta. Va mig borratxo. Es baixa els pantalons i començar a pixar.)

S: Ei! (Ella no el mira) Que fas? (es gira mentre continua pixant.)

L: Que faig? I que vols que faci? Pixo.

F: No...

L : (el talla) No. Sóc un tio. Un home. On se suposa que haig de pixar? Mira, t’entenc . No ha estat una bona nit. Pixo. Només vull pixar. (Es torna a girar) Que s’ha espatllat el llum? (Fosc. Torna la petita llum) Llum. Només llum i foscor? (Fosc. Té por.) Llum. Foc. Llamp. Llum. Llum. (llum). On som? (agafa la petita llum. És una bola.) On sóc? (Silenci) Aquí. Sóc aquí. Sóc jo. Sóc jo! ( Llum. Torna el lavabo. La petita bola lluminosa encara hi és, però ja no fa llum. Acaba de pixar i marxa.)

F: (Silenci. Sebastià es baixa els pantalons. ) Ets un merdós. Merda. Puja’t els pantalons. No seguis. No vull sentir el... Ja has cagat abans. No et vull veure cagant. No. Adéu. Me’n vaig.

S: Molt bé, d’acord (Fabià prova de marxar però no pot obrir la porta.)

#4 FAR

(Interior d’un far. Sala de la gran llum. Tot allò que resta en aquesta sala ha perdut la brillantor de pèrtanyer al temps en que es troba. Un munt d’objectes, una sala atapeïda d’objectes d’una altra època: la nostra. Una bicicleta, un grapat de llibres, totxanes pel terra, una televisió de tub. Al bell mig de la sala hi ha un home gran, assegut en un balancí clavat al terra. Darrere seu hi ha la gran llum, que pampallugeja i deixa sortir la seva llum per la finestra que es troba a la part esquerra. El cel encara és gris: la tempesta tot just ha acabat.)

HOME: Vull parlar. (Silenci) Vine. (Silenci) El meu temps s’acaba. Vine i que s’acabi tot.

(A la finestra hi apareix, de sobte, una gavina antropomòrfica. )

GAVINA: Ha plogut molt. Ja sóc aquí. (Entra a l’habitació amb uns moviments són molt més lleugers que els d’un humà. Seu damunt d’alguna vella reliquia.) Has estat sol molt temps.

HOME: No puc dir pas que hagi estat una mala vida. Però puc dir que enyoro aquells temps on tu no eres… on vivia amb els meus.

GAVINA: Els vells temps sempre foren millors.

HOME: No. No. No. No et pensis pas que te’n culpo. No us en culpo. No us en culparia mai. (Silenci. Remena entre el munt d’objectes i en treu una tetera i dues tasses. N’ofereix una a la gavina, que l’accepta. La serveix. Posteriorment omple la seva tassa. Torna a seure.) Tot ha de canviar. Entenc perquè va passar. Entenc perquè ells ja no hi són. Entenc perquè hi sou vosaltres.

GAVINA: I és per això que et vam triar a tu. Només m’agradaria saber si..?

HOME: He viscut tant com se m’ha concedit. De vegades, (silenci) penso que potser se m’ha fet llarga la vida. Però he pogut entendre el per què.

GAVINA: