R. Sennett

...

Lamartine pot esser considerat com la primera figura representativa dels polítics carismàtics, el poder del qual es basava amb la seva mistificació, és a dir el seu discurs era "vuit de contingut" i només complia la funció estètica, aquests són els efectes de la política de personalitat.

Sennett planteja que la personalitat i el carisma, són enemics de la comunitat política, la Gemeinschaft, formada per aquelles persones que busquen elements similars amb els altres per revelar-se ell mateix. És una societat amb un nivell molt baix d'interacció entre els seus membres, dominada per idees de personalitat inestable i individual que esdevindrà en una personalitat col·lectiva fantàstica marcada per un caràcter destructiu. Aquesta figura col·lectiva és molt difosa, per què són idees abstractes i concebuda per diferents maneres de percepció. Aquesta comunitat és hostil als estranys, amb una falsa creença de superioritat respecte la resta.

L'autor explica el cas Dreyfus com un exemple de la gemeinschaft destructiva. Ho planteja com un conflicte ideològic entre la "vella França" representats per l'exèrcit, l'església i l'alta burgesia, contra la "nova França" representant dels hereus de tres revolucions. La creació d'aquestes personalitats col·lectives fou el motiu pel qual el cas Dreyfus va dividir la societat francesa. La "vella França" començà a ser qüestionada per la seva mala gestió militar en la guerra franco-prussiana i per justificar-se van buscar un xip expiatori, culpant de tots els mals als jueus - element extern -, de fort caràcter antisemita, molt present en la societat del moment, era un element tant comú que va fomentar la creació d'una comunitat al voltant d'aquest element. La condemna del general Dreyfus sols fou una mostra de l'antisemitisme francès.

Enfront aquesta comunitat apareix la obra del "Jo acuso" d'Emile Zola, una obra en la que l'autor no intenta demostrar la innocència de Dreyfus sinó que aportava un llenguatge de pertinença a una lluita col·lectiva, és a dir, intentava definir quina classe de persona defensava al capità Dreyfus i quina classe de persona l'atacava.

El cas Dreyfus és un exemple clàssic de com, quan una comunitat es basa en allò abstracte, cobra forma una personalitat col·lectiva difusa i un abisme insalvable s'obra en la societat. L'enfrontament entre dos personalitats col·lectives antagòniques es perpetu, i la seva existència depèn de que les dues aparences romanguin inflexibles. Tant sols la destrucció del enemic pot aportar l'estabilitat. La purga és la lògica d'una personalitat col·lectiva. Si identifiquem la pertinença en una comunitat com a forma de compartir la personalitat, la negociació entre col·lectius esdevé una amenaça per la comunitat, ja que quan les posicions canvien o s'alteren, l'esperit de la comunitat es debilita. Sennett, a títol de conclusió, afirma que el cas Dreyfus tenia com a fons un grup de relacions humanes tant estàtiques i rígides com la mortal submissió que Lamartine induïa a les masses parisenques.