Ser Joan Fuster

...

‘’Una simple comparació entre el «cualquier tiempo pasado» i avui faria evident que els veïnats de l’Edat Mitjana o del Renaixement o del Barroc, i els pseudopuritans del XIX, es comportaven, si fa no fa, com els d’ara.’’

I finalment, reflexiona sobre el per què d’aquesta situació i defén que aquest tema no està tan analitzat com per a traure la conclusió que aferma que la delinqüència actual és pitjor mitjançant una altra comparació:

‘’Em fa la impressió que la diferència radica, d’entrada, en dos punts poc analitzats. D’una banda, hi ha el dels percentatges: la quantitat de «delictes» comesos ara mateix —que s’estan cometent—, computada en relació amb la demografia, ¿serà superior a la «delinqüència» quotidiana de fa dos-cents, cinc-cents anys? D’altra banda, hi ha la repercussió publicitària: una violació quatrecentista es reduïa a un comentari de família o de barriada, mentre que la idèntica «figura de delicte», avui, és esbombada de seguida pels diaris i les ràdios, com a mínim.’’

Cita a Pla, per a fixar que ‘’la gamma de «violències» antigues és gloriosa.’’ I també utilitza més arguments d’exemplificació, recolzant la idea que en tots els temps i gent de tot tipus ha comés delictes: ‘’Àtila o Genguis Khan en degueren ser un equivalent bastant equilibrat, i Déu sap quants altres personatges memorables’’.

Fuster exposa la seua tesi al final, on recalca que ‘’el drama dels juristes... serà adaptar les «figures de delicte» a la realitat.’’.

Del circ (pàgina 40)

Fuster defensa en aquest text l’esforç no reconegut dels artistes.

L’autor utilitza una paradoxa per a criticar el públic que no reconeix el treball de, en aquest cas, un trapezista del circ: ‘’enmig de molts ulls que potser no saben mirar’’.

Aferma que ‘’els «artistes», s’hi juguen la vida’’ criticant potser que aquestes persones, tot i el seu treball, no són reconegudes com a artistes.

I mitjançant una metàfora, reconeix que els artistes de circ són oblidats: ‘’ben mirat, els artistes de circ no són ningú, ni tan sols tenen un nom capaç de ser recordat’’.

A més, suggereix que ‘’els artistes del trapezi, de la corda fluixa, de la gimnàstica exasperada, reiteren l’heroisme banal’’, és a dir, repeteixen tots els dies una demostració de valentia gens important.

Fuster acaba amb una metàfora: ‘’van i vénen amb la mort als talons’’.

El temps i el menjar (pàgina 49)

En aquest text Fuster critica la higiene dietètica actual.

Aquest text bàsicament és tot un argument d’experiència personal. Açò ho podem observar, per exemple, en l’ús de la primera persona: ‘’he pogut comprovar...’’, ‘’no crec que...’’, etc.

L’autor recorda un ‘’abans’’ que considera quasi irreal i mitjançant un argument d’analogia, ho compara amb la situació actual: ‘’abans, en un «abans» ja quasi mític, els productes de «temporada», els propis de l’estació climatològica, decidien sovint les fórmules del menú’’.

També ens posa exemples per a poder entendre millor aquesta comparació: ‘’la gent, per exemple, no menjava pèsols, o granotes, o bledes, o naps, o anguiles, tot l’any, sinó quan n’era l’època. Avui, amb la congelació, els pots, els vivers o les granges, amb els conreus forçats, cada dia és «tot l’any»’’.

Cultura popular (pàgina 53)

En aquest text l’autor critica que la considerada ‘’cultura popular’’ siga la que no es pot permetre la majoria de la població.

L’autor comença reconeixent la situació de la cultura actualment: ‘’Això de la «cultura popular» és, en teoria i en la pràctica, un embolic molt gros.’’, i la qualifica despectivament mitjançant l’ús de les cometes i del lèxic valoratiu com ‘’embolic’’ i ‘’gros’’.

A més, utilitza un argument d’experiència personal per a admetre que en algun moment ell va pensar el mateix però que ‘’divagava’’: ‘’¡mea culpa! també jo he parlat d’una possible «cultura nacional-popular», però em sembla que divagava.’’

El drama, evident, és que la «cultura-cultura» només ha estat accessible per a un sector minoritari de la societat.

‘’Ho diré bruscament: era —i és— cara. No solament són cars els seus productes... ho és també l’educació prèvia que faça això atractiu.’’

Fuster finalitza amb una frase que pareix sintetitzar tot el text: ‘’I, després, els preus.’’.

En la nostra ‘’societat de consum’’

L’exorcisme (pàgina 69)

Fuster critica l’obediència front la televisió.

L’autor inicia el text utilitzant un argument de cita i dóna el seu punt de vista modificant-lo: ‘’«Basta no mirar obedientment el televisor per a ser ja subversiu...» Jo l’atenuaria una mica: això de «subversiu» no sempre serà segur. Posem-hi una altra cosa. «Escèptic», per exemple.’’.

Utilitza un argument de generalització per a recolzar aquesta idea: ‘’Perquè, en general, l’actitud dels consumidors de televisió consisteix a «mirar obedientment».’’

Fuster qualifica despectivament la televisió definint-la com a una ‘’proposta tecnològica de profundes conseqüències col·lectives’’ que ‘’determinen idees i comportaments en un grau decisiu.’’

I, mitjançant una metàfora, recolza el fet que la televisió siga més influent del que creguem: ‘’Vull dir: és l’instrument d’«alienació» més poderós que existeix ara com ara. I ben difícil de contrarestar.’’

Per últim, critica la responsabilitat de cadascú de nosaltres, que no evitem aquesta situació: ‘’El mal... ve de la nostra «obediència». De la nostra falta d’esperit «crític».’’

Contra la música (pàgina 71)

Fuster critica en aquest text la presència de la música en tots els aspectes de la vida quotidiana.

Iniciant la seua exposició amb la pregunta retòrica: