PROCESSOS D’ESTANDARDITZACIÓ - Gabriel Bibiloni.

...

Criteri lliterari. Consisteix en l' ús fet pels grans escriptors sol ser un element tingut en compte en les tasques de codificació.

Criteri geogràfic i demogràfic. Preferència de les formes més usades per la gent. En el cas de llengües sotmeses a una forta interferència d'una altra pot ser recomanable considerar-la secundària, especialment si s' actua amb principis d'estándar compositiu.

Criteri de classe social. Criteri poc presentable per a codificacions actuals, i no cal dir que rebutjable en el cas de comunitats lingüístiques subordinades en les quals els parlants de nivells elevats, no solen sinó aportar les formes més depenents de la llengua dominant.

Criteri lògic. Concepte que pot estar renyit amb les concepcions gramaticals més modernes, les que mostren que la qualificació de “poc lògica” atribuïda de vegades a uns usos lingüístics concrets no és més que un prejudici del coneixement limitat del sistema gramatical.

Criteri de diasistematicitat. Es dóna preferència a les formes que presenten l'estructura més globalitzadora de la llengua. Ha estat aplicat amb molta eficàcia en l'establiment de normes gràfiques.

Criteri de genuïtat: S'opta per un mot o forma autóctons si es troba en concurrència amb altres deguts a la influència exterior.

- Codificació i interferència.Quan una varietat lingüística resta subordinada a una altra es produeixen les interferències lingüístiques, que consisteixen en un doble fenomen: hi ha una substitució d' elements propis de la varietat per elements que agafen prestigi social i, per altre banda, totes les noves necessitats expresives són satisfetes per les solucions aportades per la varietat dominant.

El control de l' ús lingüístic

Les normes socialitzades sobre l' ús correcte i adequeat de les formes lingüístiques que hi ha en una societat formen part d' un conjunt normatiu ampli. El fet que una llengua estàndard es caracteritzi per una estabilitat bàsica no vol dir que sigui una realitat inmutable.

Dificultat en l' estandarització de les llengües subordinades

A les comunitats lingüístiques no subordinades la llengua estàndard es relaciona amb la funcionalitat de la comunicació i fa una funció de discriminació social.

La dinàmica d' una llengua en plenitud de funcions i la dinàmica d' una llengua subordinada es poden posar en relació pel que fa a una mena d' oposició entre cultura i natura. La cultura és la intervenció en la planificació, trasformació o enginyeria. La natura exigeix respecte i conservació. La codificació i l' elaboració lingüístiques, la recerca de la qualitat i la funcionalitat no es discuteixen per a les llengües “normals”.

A les comunitats lingüístiques subordinades, la llengua és un instrument que expressa identitat de grup.

SEGONA PART: La variació dins les llengues constituïdes

VARIACIÓ I VARIETATS LINGÜÍSTIQUES

La variació lingüística

La variació lingüística és un fet universal. Els factors que la condicionen poden ser de dues classes. D'una banda, uns tenen a veure amb les característiques de la situació en què es produeix la comunicació. Això ens permet parlar de dos tipus bàsics de variació: variació dialectal i variació estilística o funcional.

Segons la situació la variació pot ser:

- Variació geogràfica. Existència de formes lingüístiques pròpies de grups de parlants associats a àmbits geogràfics diferents.

- Variació social. Existència de formes lingüístiques pròpies de grups socials. La variació geogràfica té un caràcter horitzontal. La variació social, en canvi, és considerada com la dimensió vertical de la diversitat lingüística.

- Variació diatípica. Existència de formes lingüístiques que els parlants associen a les situacions específiques en què es produeix la comunicació.

Concepte de varietat lingüística:

És molt complicat definir la varietat lingüística. Una varietat lingüística és un conjunt d'elements lingüístics adscrits a un grup humà o a un context de producció lingüística. Una varietat lingüística és, a més, una configuració d' elements lingüístics definida en funció de la categoría extralingüística adoptada.

Existeixen cuatre tipus de varietats lingüístiques:

- Varietats dialectals. Relacionades amb grups d' usuaris que reflecteixen la seva identitat lingüística.

- Varietats geogràfiques. Són conjunts de trets lingüístics associats a un grup geogràfic.

- Varietats socials. Són conjunts de trets lingüístics associats a un estrat social.

- Varietats temporals. Són conjunts de trets lingüístics associats a un grup de parlants situats en una època determinada.

- Varietats estilístiques o fundionals. Són conjunts de trets lingüístics associats a un àmbit de comunicació.

Les varietats lingüístiques es presenten en relació a grups de caràcter geogràfic. Situats en la perspectiva restrictiva de les varietats lingüístiques, un canvi considerable d'elements lingüístics a causa d' un canvi de context indica la presència de varietats diferents les quals són varietats foncionals en distribució complementària. Algúns elements lingüístics, per raó del mateix canvi, indiquen la presència de registres diferents.

Quina classe de varietat és l' estàndard?

La llengua estàndard és utilitzada amb dues accepcions diferents: d'una banda com a varietat comuna fruit d' un procés complex de normalització i, d'altre, com a registre intermedi.

Quan en un grup de parlants hi ha coexistència entre l' estàndard i un conjunt de formes lingüístiques no estàndards i els parlants decideixen canviar les formes no estàndards del parlar col·loquial per les formes estàndards en passar a un àmbit formal, poden ocórrer dues coses:

- Que les formes