Microrelato género negro "La vida sacrificada"

...

Els ocultem a tots l'embaràs. Vam desaparèixer. No vam voler fer-los partícips de la nostra felicitat, alguna cosa que, en el fons, també era nostra perdició.

La meva petita es formava dia a dia a través dels llibres, sense tenir accés a la televisió. Lamentablement quan va començar a caminar, i a la primerenca edat de tres anys, va aconseguir arrencar una de les fustes que tapaven la finestra de la seva cambra. Dono gràcies a que vivíem en una casa aïllada, sense sorolls, i enmig del bosc.

La seva curiositat va seguir en augment amb els anys. No entenia com en aquells llibres de les meves prestatgeries es parlava de llocs llunyans i d'entorns que semblaven estar allí fora esperant al fet que ella aparegués. Salvo per l'incident de la finestra, mai més havia vist la llum del sol.

Quan va arribar a l'adolescència la situació era insostenible. Vaig aconseguir per tots els mitjans evitar diversos intents de fugida, fins que un dia, davant del mirall, em vaig prometre a mi mateix que havia de donar fi a aquesta situació. La volia massa per veure-la sofrir tant.

La nit anterior a la seva mort li vaig parlar que li tenia preparada una sorpresa. Per a això hauria de nuar-se un mocador als ulls i confiar en mi. Tots dos baixem amb cura els tortuosos camins que portaven al poble abandonat. I ja, davant del que s'endevinava com l'altar d'una església, li vaig llevar la vida, sense deixar-li ni per un moment llevar-se la bena. Mai de la vida va veure com era l'exterior. Solament ho va intuir lleument a través dels sons del bosc. Poc temps després va sortir la notícia en tots els mitjans. Ningú sabia de qui es tractava. Ningú va reclamar el cadàver. Tan sol jo vaig a vetllar la seva tomba. Una làpida anònima en un cementiri tan fred, com la vida que vaig impedir que tingués.