Ensayo sobre la gran religion

...

-Però la religió també és alienació perquè desvia l'home de l'únic àmbit on li és realment possible la salvació i felicitat, el món humà, el món de la finitud expressat en la vida social i econòmica. Al consolar l'home del sofriment que en aquest món li toca viure, suggerint-hi que en l'altre món li correspondrà la justícia i la felicitat plena, li resta capacitat, energia i determinació per canviar les situacions socials, polítiques i econòmiques que són les realment culpables del seu sofriment. En aquest sentit Marx diu que la religió és el "opi del poble", doncs, adorm l'esperit revolucionari dels humans.

-Finalment, La seva crítica a la religió s'estén també al fet que la religió sol prendre partit, però no per les classes desfavorides sinó per la classe dominant, perpetuant a aquesta en el poder, legitimant l'estat de coses existent, donant fins i tot, en casos extrems, justificacions teològiques al domini d'un grup social sobre un altre.

Marx va considerar que era necessària la superació de la religió i que aquesta passa realment per la superació del sistema de classes socials: la diferència respecte a Feuerbach se centra precisament en aquesta qüestió, ja que per Feuerbach la supressió de la religió era possible amb la seva superació intel·lectual, amb la crítica filosòfica a la religió . En la societat comunista no existirà la religió ja que en aquesta societat no hi haurà l'alienació, i ja s'ha dit que la religió apareix com a conseqüència de l'alienació.

Émile Durkheim (1887-1917)

Durkheim es va centrar particularment en la religió en societats petites, tradicionals (Les formes elementals de la vida religiosa). No connecta primàriament la religió amb les desigualtats socials o amb el poder, sinó amb la naturalesa global de les institucions d'una societat. Va basar la seva obra en un estudi del totemisme tal com és practicat per les societats aborígens australianes, i ha sostingut que el totemisme representa la religió en la seva forma més "elemental" o simple.

Un tòtem era originalment un animal o planta al qual un grup atorgava un significat simbòlic particular. És un objecte sagrat. Durkheim defineix la religió en termes d'una distinció entre el sagrat i el profà. Els objectes i símbols sagrats, sosté, es tracten com separats dels aspectes rutinaris de l'existència, l'àmbit del profà.

El tòtem és sagrat perquè simbolitza al propi grup o comunitat, representa els seus valors essencials. La reverència cap al tòtem es deriva en realitat del respecte pels valors socials essencials. En religió, l'objecte d'adoració és en realitat la pròpia societat.

Durkheim emfatitza amb energia el fet que la religió mai no és una simple qüestió de creença. Totes impliquen activitats cerimonials i rituals regulars, en què es reuneixen un grup de creients. En els cerimonials col·lectius s'afirma i realça el sentit de la solidaritat del grup.

La cerimònia i el ritual, segons Durkheim, són essencials per vincular els membres dels grups. Aquesta és la raó que no només es trobi en situacions regulars de culte, sinó també en les diverses crisis vitals que suposen transicions socials fonamentals, com, el naixement, el matrimoni i la mort. Les cerimònies col·lectives reafirmen la solidaritat del grup en un moment en què les persones es veuen forçades a ajustar-se als canvis principals de la seva vida. Els rituals funeraris demostren que els valors del grup sobreviuen a la desaparició de determinats individus.

Amb el desenvolupament de les societats modernes, creu Durkheim, la influència de la religió es va esvaint. El pensament científic substitueix progressivament a l'explicació religiosa, i les activitats cerimonials i rituals arriben a ocupar només una petita part de la vida dels individus. Durkheim està d'acord amb Marx en què la religió tradicional està a la vora de la desaparició. "Els vells déus -diu- estan morts". No obstant això, afirma que hi ha un sentit en què és probable que continuï la religió de forma modificada, a través de nous rituals que reafirmen els seus valors.

Max Weber (1864-1920)

La religió és presa per l'explicació d'un fenomen més ampli, el sorgiment i consolidació de noves relacions de propietat, és a dir, la contribució de certs actors a la producció i reproducció de la lògica capitalista, pertanyent aquests a una particular esfera religiosa.

D'aquesta manera, és que Max Weber en el seu "Ètica Protestant i l'Esperit del Capitalisme ", ha intentat caracteritzar la religió com el seu instrument imperatiu que imposa als subjectes que la professen diferents mandats normatius que conflueixen i fan possibles els seus avanços en termes econòmics i professionals, mitjançant la materialització de tals deures. En resum, el que serveix per augmentar la gràcia de Déu, no és el gaudi no l'oci, sinó l'obrar, atès que la dilapidació del temps és el principal de tots els pecats, ja que tota hora perduda és hora que es roba a la feina en servei de la glòria de Déu.

És per això que els seus efectes psicològics obren en funció de destruir els frens que l'ètica tradicional posava a l'aspiració de la riquesa legitimant en afany de lucre i considerant com a precepte diví.

Per tant, l'ètica del treball professional en forma sistemàtica com a comprovació de legitimitat de la fe, va haver de tenir una significació vital en el que Weber va denominar "esperit del capitalisme", i que va generar la formació d'un capital.

Aquesta relació, en un context històric determinat, és el principal objecte de l'autor, a l'observar que les pràctiques religioses d'un determinat grup de subjectes estan en estreta vinculació amb la seva posició socioeconòmica, descobrint les causes del fenomen, i sent coherent amb les seves concepcions metodològiques, és a dir, intentant comprendre el sentit subjectiu de autors en portar endavant les seves pràctiques religioses.

En conclusió, lluny d'intentar confrontar amb altres corrents de pensament sobre els orígens i la consolidació del capitalisme, Weber va intentar demostrar des de la seva posició, la contribució de determinades estructures normatives formadores de conductes, particularment en aquest cas el de la religió protestant.

Com s'ha vist, el fenomen religiós ha estat una qüestió central en les obres d'aquests