Va representar la tendència progressista en la música russa dels primers anys del nostre segle.

...

En els scherzos, utilitzava una forma modificada del rondó, com per exemple a l'scherzo de la Sonata per a violoncel i a l'scherzo de la segona simfonia. A vegades, també utilitzava la fuga com a mètode de desenvolupament.

Rakhmàninov tenia una gran habilitat en l'escriptura del contrapunt i de la fuga. El Dies Irae és només un petit exemple d'això. Un aspecte característic de la seva escriptura és el contrapunt cromàtic.

A les seves últimes obres, com en el Concert per a piano núm. 4 (Op. 40, 1926) i les Variacions sobre un tema de Corelli (Op. 42, 1931), van ser compostes en un estil més emocional, fent-se menys populars entre el públic, malgrat l'originalitat de la música. En aquestes últimes composicions, Rakhmàninov buscava un major sentit de compressió i desenvolupament emotiu durant el desenvolupament de la melodia. No obstant això, algunes de les melodies més boniques (nostàlgiques i malenconioses) apareixen a la tercera simfonia, a la Rapsòdia de Paganini i a les Danses simfòniques.

- Pianisme]

El pianisme de Rakhmàninov es considera, generalment, entre els més fins del segle XX. Al llarg de la seva vida, va exhibir les característiques de l'escola pianística russa: capacitat interpretativa sense esforç, llibertat interpretativa i una llibertat creativa dinàmica i expressiva.

- Primers enregistraments

Rakhmàninov va fer els seus primers enregistraments per a Edison Records en els tipus de disc que anomenaven Diamond Disc, ja que eren els que demostraven una millor fidelitat acústica alhora d'enregistrar el piano. Per tal d'assegurar que les preses seleccionades fossin les de millor qualitat artística, Rakhmàninov va sol·licitar ser ell personalment, qui aprovés qualsevol publicació comercial. Malgrat això, la companyia va publicar també les múltiples preses alternatives, fet comú en la indústria del gramòfon de l'època. Enfadat, Rakhmàninov va deixar la companyia i va començar a enregistrar amb la Victor Talking Machine Company (1920) i la seva successora RCA Victor. Aquesta companyia va acceptar les restriccions de Rakhmàninov i orgullosa de tenir-lo amb ells, el va anunciar com un dels seus grans artistes. Rakhmàninov també va fer nombrosos rodets per a piano primer sense massa confiança en la qualitat musical que podia oferir un rodet de paper perforat, però quan la companyia Ampico el va convidar a escoltar el primer rodet mestre el 1919va quedar tan gratament sorprès que va seguir treballant per a la companyia fins a deu anys més tard.

- Enregistraments d'estudi

Molts dels enregistraments de Rakhmàninov són reconeguts com a versions de referència, especialment el Carnaval de Robert Schumann i la Marxa fúnebre de Frédéric Chopin, considerada per alguns la pedra angular del seu treball.

Rakhmàninov va gravar els seus quatre concerts amb l'orquestra de Filadèlfia, el primer, tercer i quart sota la direcció d'Eugene Ormandy i dues versions del seu segon concert amb Leopold Stokowski, així com un primer enregistrament de la Rapsòdia sobre un tema de Paganini. Rakhmàninov hauria volgut gravar altres treballs importants per a piano com la Sonata "Waldstein" de Beethoven, la sonata en si menor de Liszt i les seves Dances simfòniques amb la col·laboració de Vladímir Horowitz, però la RCA no ho va permetre. També hauria volgut gravar la seva Segona Simfonia completa però en comptes d'això, Ormandy va gravar una versió més curta que va ser utilitzada durant molt de temps (finalment, Ormandy, li va permetre gravar la seva simfonia al complet el 1973). Rakhmàninov també va fer tres grans gravacions com a director amb l'orquestra de Filadèlfia, que inclouen la seva pròpia tercera simfonia, l'Illa dels morts i una versió orquestrada per ell mateix delVocalise.

Els seus últims enregistraments van ser fets per la RCA, al febrer de 1942. Una prohibició de la Unió de Músics va impedir preventivament que continués gravant fins a un any abans de la seva mort.

SIBELIUS

- Estil musical

Sibelius va formar part del grup de músics que no van trencar amb les normes musicals establertes al segle XIX. Com la majoria dels seus contemporanis, va apreciar Wagner, però només durant un temps, perquè aviat va trobar el seu camí propi. Pensant que l'òpera podia ser l'oportunitat per a la seua carrera, va començar a estudiar les partitures operístiques de Wagner: Tannhäuser, Lohengrin, i La valquíria. També va assistir al Festival de Bayreuth, on va tenir l'oportunitat d'escoltar Parsifal, obra que va causar-li gran impacte: va escriure a la seua esposa "Res en el món m'havia fet tan gran impressió, ha colpit els més íntims racons del meu cor." Llavors Sibelius va començar a compondre una òpera titulada Veneen luominen (La construcció del vaixell).

No obstant això, l'estima per Wagner es va esvanir i ben aviat Sibelius va rebutjar la tècnica wagnerina del leitmotiv, adduint que era massa deliberada i calculada. Abandonant l'òpera, el material compost per a la incompleta Veneen luominen va ser usat per a la Suite Lemminkäinen, de 1893.

Altres influències inicials sobre Sibelius van ser Ferruccio Busoni i Txaikovski. La influència del darrer és particularment evident en la primera simfonia de 1899, i també en el Concert per a violí de 1903.

Progressivament, Sibelius va anar abandonant el motlle de la forma sonata i, en lloc de temes contrastats va enfocar-se en la idea de desenvolupar cèl·lules i fragments sonors envolvents que culminen en un clímax grandiós. En aquest sentit, les seues obres poden ser considerades com un desenvolupament ininterromput, amb permutacions i derivacions que fan avançar el discurs musical. La síntesi és sovint tan completa que hom pensa que habitualment començava la composició pel final, construint-la cap enrere.

D'aquesta manera, Sibelius va intentar simplificar radicalment la construcció interna de la peça musical. Com Dvořák, va anar a la recerca d'un idioma melòdic que fóra inconfusiblement nacional, però alhora va desenvolupar un únic i idiosincràtic mètode de desenvolupament musical.

Aquest va ser un període essencial en la carrera de Sibelius, en què el rebuig de les primeres influències va proporcionar-li la llibertat per a compondre amb melodies envolvents i formes musicals orgàniques, que esdevingueren la base dels seus futurs treballs.

Això