Carles Riba en la poesia de Jordi Cots.

...

Referents germànics: Hölderlin, Rilke

Hölderlin[8]

Jordi Malé[9] explica que Riba va adreçar una carta a Josep M. López-Picó des de Munic, l’any 1922, que deia: «He descobert un enorme poeta líric, contemporani de Goethe i que a estones ho sembla de nosaltres: Hölderlin» i una segona que diu: «Aquests poemes m'han tingut apassionat tots aquests dies. No havia traduït mai una cosa que em costés tant. Comprenc que amb un poeta com Hölderlin un alemany s'hi cargoli de gust; té tot el que es necessita: música, elevació, natura, sentiment infantívol del Fat, una Grècia romàntica i haver-se tornat boig a còpia de ser genial».

L'atracció pel poeta alemany provenia del fet de sentir-lo contemporani. Molt de la seva concreta situació personal i anímica podia suscitar-li lleus paral·lelismes amb la de Hölderlin, però també que el seu sentit renaixia d'ell mateix, readaptat, eficaç, concret, per als homes de cada època. Universalitat lligada a classicisme, dos conceptes claus en el poètica ribiana d'aquells anys, on radica el sentiment de contemporaneïtat i actualitat de tota vertadera poesia.

Així doncs, Riba va publicar 24 poemes triats amb llibertat, amb el propòsit de passar la seva pròpia veu per un dels cants lírics absoluts que amb més puresa els humans han sentit mai.

L'empremta que ha deixat Hölderlin en tots dos poetes ha estat molt profunda, sobretot en Jordi Cots. El seu primer llibre Fidelitat comença amb una citació de Hölderlin: «I necessària és la fidelitat» que prové de l’himne "Mnemosyne", del qual Riba només va traduir un fragment que conté aquests versos. Fins i tot el primer poema[10] d’aquest llibre, segons diu el mateix Cots, tot i que de manera inconscient, podria estar influenciat pel "Schicksalslied" ("El cant del destí" o el "Cant d’Hiperió").

Rilke

Coneixem dues traduccions fetes per Riba: La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke[11] i Esbossos de versions de Rilke[12]. També en la seva obra poètica trobem ressons de la poesia d'aquest autor que es poden resumir en les notes que ell mateix va fer a l'Elegia X: «res de l'orfisme panteístic de Rilke malgrat algunes reminiscències en les imatges figuratives o en les fórmules d'expressió»[13]. Així doncs, hi ha afinitats de forma, d'imatges i una divergència radical pel que fa a la concepció del món i de la vida humana.

Riba admirava molt Rilke, però deia que la seva actitud davant la poesia era completament contraposada, perquè aquest creia que el paper del poeta era de dreçar-se dins la poesia, ja que era l'única desembocadura d'una vida de poeta i l'únic que li donava sentit. Riba, en canvi, tenia una actitud molt més ambivalent i, si a l'hora d'escriure un poema s'hi lliurava completament, un cop l'havia escrit, sempre va pensar que ell, l'home, era molt més important que la poesia.

Per la seva part, Jordi Cots, gran apassionat de l'obra de Rilke, ha reconegut -tot i adonar-se’n posteriorment- la seva influència en un vers del poema "Silenci" de Fidelitat: en «aquest dolç país» pot venir del poema "La mort de l’estimada" de Rilke de Neue Gedichte. En concret, el vers que diu «...eternament dolç» ("das immersüsse").

Jordi Cots vist per ell mateix[14]

"Vaig néixer a Barcelona, el 5 de juliol de 1927. Estic casat, tinc tres fills i set nétes. Actualment, estic jubilat. Em vaig llicenciar en Dret (1950) i doctorar (1978) amb la tesi sobre La Declaració Universal dels Drets de l’Infant. També tinc el títol de mestre d’ensenyament primari (1965).

A la Universitat havia començat a escriure poesia: publico dos llibres de versos.

A la Universitat vaig fer molts amics. Alguns tenien una personalitat acusada: Francesc Casares, Albert Manent, Josep M. Castellet, Josep M. Ainaud, Joan Reventós, etc. Una incipient vocació poètica se’m va anar despertant. Estant a la Universitat vaig publicar el primer llibre de poemes: Fidelitat (1949). Havia participat en l’edició d’una primera Antologia poètica universitària.

La poesia ha estat una de les constants de la meva vida: n’he escrit molt poca[15]. Un segon llibre el 1958, D’allà on ve la veu. Res més. Però sempre he necessitat la poesia. I potser seria massa pretensiós dir que he volgut viure poèticament. He procurat posar poesia a l’escola, a la meva manera. La poesia i la música m’omplen.

Dos poetes m’agraden per sobre de tots: Rilke i Hölderlin, sobretot aquest últim. Recentment, també, Paul Celan. Dels catalans: Verdaguer, Maragall, Pere Quart, Riba, Guerau de Liost. I Sant Joan de la Creu. Pel que fa a la música, el bon jazz i alguns clàssics: Bach, Vivaldi, Haydn, Brahms. Els pintors que més m’agraden: Van Gogh, Paul Klee, Fra Angèlic. Dels catalans, Pere Serra, Borrassà, Nonell, Tàpies".

Joan Triadú i els contactes amb els escriptors del moment

"Un altre fet, diem-ne providencial, ha estat l’amistat amb Joan Triadú, un home prou conegut en el camp de la literatura catalana i un activista cultural compromès: una coincidència en un poble d’estiueig, a alta muntanya, un lloc recomanat per a convalescents. Eren els primers anys de la carrera. La seva amistat em va assegurar la vocació poètica. Més endavant, va prologar els meus dos llibres de poemes i em presentà figures de la nostra literatura: Víctor Català, Espriu, Riba, Pere Quart".

Carles Riba vist per Jordi Cots: Notes sobre el món poètic de Carles Riba

Jordi Cots no ha estat mai un crític,[16] en realitat fa lectures d’autors que l’han impressionat. En aquest cas, l'article resulta un gran exercici de síntesi molt clarivident de tota la producció poètica de Riba. Ens mostra els referents dels seus poemes, la tradició que el va nodrir i els seus propis ecos, que apareixen en forma d'imatges i motius en la seva producció. Les seves idees ja estaven configurades des d'un inici i, a poc a poc, van eixamplant-se i donant-li altres perspectives, nascudes dels nous coneixements intel·lectuals europeus que anava adquirint.

Explica amb gran precisió els temes que mostren els seus llibres: l'espiritualitat, la joia, l'amor, la meditació i l'experiència sobre el temps, la mort, el somni,