Preguntas de Administracione de empresas

...

L’administració pertanyent a les províncies és la diputació. Les set comunitats autònomes uniprovincials no consten de diputació. Entre les províncies cal destacar els tres territoris forals bascos, ja que els seus respectius òrgans de govern, les diputacions forals, tenen unes competències i una capacitat de gestió molt superiors a la resta d’administracions provincials.

A part d’aquest rol, el mecanisme de suport fonamental de les províncies als municipis consisteix en ajuda financera, proporcionada a traves de plans de cooperació provinents, en alguns casos, de la UE.

La resta d’entitats locals compleixen funcions més o menys semblants a les diputacions provincials, però en menor escala. Especial menció a les conurbacions metropolitanes, que exerceixen funcions importants (mobilitat, habitatge, medi ambient...) dins de les acumulacions poblacionals concentrades al voltant de grans ciutats (Ex: AMB).

Per últim, cal fer referencia a les principals problemàtiques de l’Administració local de l’Estat. La seva gran disfunció es el minifundisme (inframunicipalisme), sinònim d’un gran numero de municipis de mida molt reduïda. Seguidament, el paper dels càrrecs electes de les Administracions locals, sobre el que existeixen grans confusions a l’hora de separar els àmbits polític, gestor i administratiu. També son rellevants la dependència crònica d’altres administracions, que provoca una insuficiència financera i, finalitzant, les dificultats per afrontar la creixent demanada democràtica de més participació ciutadana.

3. Quines són les principals diferències entre un model de sistema obert i un model sistema tancat de gestió de recursos humans en les administracions públiques? (10-15 línies aproximadament) (2 punts) x2

El model obert de recursos humans es bassa en la diferenciació dels diferents llocs de treball de l’Administració, el que suposa fer un estudi detallat de cadascun d’ells amb l’objectiu de reclutar a les persones mes idònies per cada càrrec. L’especialització resulta un tret basic del sistema. El model de sistema obert te com a element clau la relació de llocs de treball, a partir de la que s’estableixen les necessitats de personal i es determinen els càrrecs a cobrir (es produeixen un processos de reclutament específics). S’assumeix que les incorporacions provenen de l’exterior de l’organització i que la vinculació laboral finalitza al abandonar el càrrec o amb l’extinció d’aquest.

La naturalesa del model tancat es totalment oposada. Aquest sistema es bassa en la vinculació de per vida del funcionari a l’administració, on prestarà els seus serveis en diferents llocs de treball d’un mateix àmbit. L’essència la trobem en la polivalència dels funcionaris. Aquest plantejament ens porta a l’elaboració de processos selectius de caràcter col·lectiu, que donen accés a un cos o categoria i no a un lloc de treball concret.

4. Identifica les parts d’una organització, segons el model teòric de Mintzberg i resumeix la principal funció de cadascuna d’elles. (10-15 línies aproximadament) (2 punts) x2

Mintzberg ens presenta una forma alternativa de representar les estructures administratives de les organitzacions publiques utilitzant la diferenciació sobre la base de macrofuncions que aquesta desenvolupa. Tenim sis grans àrees de gestió segons aquest model:

- Nucli estratègic: Pren les principals decisions i dirigeix l’organització. Té com a funció principal el coneixement de l’entorn, fixar els objectius de la institució, la creació i desenvolupament de l’estructura i representar a l’organització. En l’Administració pública el nucli estratègic es correspon a la dimensió política (alts càrrecs)

- Nucli operatiu: Està composat per operaris que executen les decisions preses pel nucli estratègic i transmeses per la línia mitjana. Capta uns recursos (inputs) i els transforma en productes i serveis (outputs).

- Línia mitjana: Coordina la relació entre el nucli estratègic i el nucli operatiu, traslladant les ordres d’un a l’altre i permeten la comunicació mútua entre ells.

- Tecnoestructura: És l’àrea que s’encarrega del disseny i de la normalització de l’estructura administrativa, humana, material i procedimental de l’Administració. No defineix que s’ha de fer, sinó com s’ha de fer. En l’Administració pública, la tecnoestructura es correspon a la major part de serveis comuns.

- Staff de suport: Agrupa els serveis de recolzament i les funcions auxiliars, per tal de satisfer demandes de l’estructura humana i física de l’organització.

- I+D: Pretén millorar diferents aspectes de l’organització amb activitats d’estudi de mercat, planificació de productes, disseny i desenvolupament de nous productes.

5. Resumeix les principals línies de reforma de l’administració pública durant els últims 30 anys (20-30 línies aproximadament) (4 punts) x2

La reforma de les Administracions Públiques va irrompré en les agendes dels països desenvolupats a principis dels anys vuitanta. Es tenia la impressió de que l’actuació de les Administracions Públiques resultava més ineficaç i ineficient que la d’aquells sectors privats que realitzaven activitats similars. I això repercutia en la insatisfacció d’una ciutadania cada cop més informada i exigent. La burocràcia clàssica i ja pròpia del sector públic no serveix, ni per la seva forma de fer interna ni per les relacions externes que planteja.

En aquest context comença a prendre forma la “nova gestió pública” (NGP). Les primeres mesures que es van implantar sota aquesta nova forma de gestió estaven relacionades amb la contenció de la despesa, la recerca d’una major economia i un increment de l’eficiència. Així doncs, les conegudes “3 Es” (economia, eficiència i eficàcia) van estar molt presents en les línies d’actuació dels diferents països que van adoptar la NGP. La relació entre recursos disponibles i recursos utilitzats ens dona la clau de la gestió econòmica. La relació entre recursos utilitzats i resultats centraria l’anàlisi de l’eficiència. I la relació entre resultats i objectius ens aportaria dades sobre l’eficàcia assolida.

En el context d’actuació de les 3 Es, es fa especial èmfasi en la eficiència. Al llarg dels anys vuitanta, països com Austràlia, RU, Suècia o Canada van desenvolupar el performance budgetting (pressupostació orientada als resultats), que consistia en establir les assignacions pressupostaries en funció de les mesures d’activitat (objectius