La filosofía moderna.

...

En segon lloc dubtarem del coneixement racional, al llarg de la història hem trobat raonaments que s’han demostrats que són falsos, és a dir, l’home quan utilitza la raó equivocar-se, com que a vegades la raó es utilitzada de manera incorrecta, podem posar en dubte el coneixement racional.

En tercer lloc Descartes ens proposa dubtar de la realitat sensible en si mateixa. Descartes ens diu que cal dubtar de tot allò sensible, ho argumenta dient que tot allò que veiem i sentim pot ser una simple il·lusió, perquè les sensacions que jo tinc quan estic dormit són iguals que les que tinc quan estic despert. Per tant, segons Descartes ens és impossible distingit entre la realitat i la ficció. No hi ha res que ens pugui garantir que allò existeix, ja que podria ser un somni, per tant no podem dir que és indubtable.

I per últim dubtem de la realitat intel·ligible, allò que no és físic perquè Descartes introdueix la hipòtesi del Geni maligne. Segons la qual Descartes ens planteja la possible existència d’un geni maligne, que posi tot el seu enginy en fer-nos equivocar de manera que totes aquelles veritats que ens resulten evident en realitat no ho siguin.

Descartes es posa a dubtar absolutament de tot i a la segona meditació Descartes arriba a la conclusió que si dubtem de tot hi ha d’haver necessàriament alguna cosa indubtable que és el fet que jo estic dubtant de tot, per tant hem trobar una cosa indubtable.

El fet de que jo dubti s’ens presenta una veritat absoluta, si dubto penso, i si penso existeixo. Per tant penso, per tant existeixo.

El fet mateix de dubtar, extraiem l’evidència de que si jo sóc el que dubte, jo soc el que penso, per tant existeixo.

Així dons Descartes a partir del dubte se li apareix la primera evidència, que és l’existència del pensament.

En la tercera meditació Descartes explica que aquesta primera veritat que és inqüestionable, serà el punt de partida, és a dir, el criteri d’evidència a partir del qual podré extreure deductivament altres veritats.

D’aquesta primera veritat s¡extreu que el jo, existeix com a pensament i per tant que és diferent del cos ja que aquest es capta a través dels sentits.

- La metafísica cartesiana

Descartes a partir del seu plantejament epistamologic, ha aconseguit trobar la veritat indubtable que és si penso existeixo. Per tant, Descartes en el procés de dubte descobreix una primera existència que és el pensament,és a dir el jo com a pensament. En aquest sentit descobrim l’existència que Descartes en diu substància pensant, és a dir,l’existència del pensament i de les idees que té a dins.

L’única cosa que sabem segur, és la substància pensant, però això no vol dir que això tingui existència fora de mi, jo existeixo com a pensament.

Podria ser que el que existís només fos el pensament, solipsisme. Puc estar sol en el món com a pensament.

Per tant, a través del mètode cartesià descobrim que existeix una cosa, el pensament (subs, finita pensant). No depèn de res i de ningú per existir, com és la primera veritat que he descobert, la he d’utilitzar per descobrir si a part d’aquest hi ha una altra.

En el pensament Descartes ens diu que hi ha idees. Descartes es posa a analitzar quin tipus d’idees. Ens diu que n’hi ha tres.

Adventícies o adquirides: Son aquelles idees que provenen de la nostra experiència sensible, tant interna com externa, per exemple la idea del color blau, que s’ha adquirit a partir dels sentits. Ara bé aquest tipus d’idees ens arriben a través dels sentits, que ens poden enganyar per tant no es poden considerar evident, clares ni distintes.

Artificials o factícies: Són aquelles idees que la nostra ment construeix a partir de la combinació de diferents idees. Aquesta combinació les fem a partir de la imaginació. Però ara bé , aquestes idees resulten artificials, inventades, no correspon amb res. Com un pegaso, un animal que no veiem, idea purament inventada.

Innates: Són aquelles idees que posseeix el nostre pensament per ell mateix, que no procedeix de l’experiència, sinó que venen en nosaltres en néixer, són producte de la pròpia racionalitat, naturalesa humana. Per Descartes es comprenen de manera universal. Com per exemple: sub. finita, finit, infinit...Les úniques idees fiables perquè no venen de l’experiència sinó de la raó, no són construïdes per la imaginació.

Descartes continua el seu procés de coneixement utilitzant les idees innates, aquelles úniques que no es necessita l’experiència. Descartes utilitza la idea innata de Déu, per tal de saber si aquest existeix no només com a idea de Déu, sinó també com una realitat fora de mi.

Descartes vol provar si deu existeix fora de la meva ment utilitza dos arguments (noològic o causal i el ontològic).

Ontològic: Ens diu que una realitat és inseparable de les seves propietats de manera que si una de les propietats falla allò es desmunta ex: traingle-180º

Descartes ens diu que si Déu es concep com a l’ésser més perfecte que hi ha necessàriament entre les seves propietats perfectes ha d’haver-hi la propietat de l’existència ja que sinó no seria l’ésser més perfecte que es pogués pensar.

Si Déu es perfecte és perquè existeix, ja que la perfecció l’associem amb l’existència, no té lògica dir que la perfecció és NO existir.

Per tant, Déu si que existeix com a realitat fora de ma ja que la idea de Déu l’associem a la perfecció i si hi ha perfecció hi ha existència perquè és més perfecte existir que no existir.

Noològic: La causal ens diu que una causa sempre ha de tenir més realitat que l’efecte que produeix, o si més no ha de ser proporcional.

Descartes ens diu que si jo em concebo a mi mateix un ésser imperfecte, en tant que dubto, és perquè conec la idea de perfecció a la qual em comparo. Per tant, jo, ésser imperfecte tinc a la ment la idea de perfecció. Seguin l’argument causal, com pot ser que un ésser imperfecte sigui creat d’una idea superior a jo, per tant ha de procedir de Déu com a substància Déu, és l’únic responsable de que jo tingui la idea de perfecció en la ment

La idea de perfecció no és Déu, sinó que és proporcional a aquest.