HISTORIA DEL DRET

...

LIBER IUDICIORUM / LIBER IUDICUM → s.VII, actualitza la versió anterior del codi de Leovigild, i recollia material jurídic anterior i seguia l’ordre sistemàtic del codi de Justinià. Valor exclusiu i obligatori per a tots els tribunals i súbdits del rei, desterrant la vigència de qualsevol altra llei, especialment la romana. Es prohibia expressament el arbitri judicial en cas de llacuna fent obligatori el recurs al rei.

- Ferran III → Fuero Juzgo, versió castellana del Liber.

- Alfons X → Fuero Real, recull elements dels furs municipals i del Liber.

Va ser vigent fins que Jaume I el 1251 el va derogar.

A Catalunya → Usatges de Barcelona s.XII, recull la tradició jurídica anterior i del Liber i l’adequa a la nova realitat feudal i principal del comte de Barcelona. Dóna entrada a la nova concepció objectiva del dret, que vol posar fi al sistema d’auto tutela.

DRET CANÒNIC:

Recared, que va decretar la formal conversió del poble visigot al catolicisme → Concili de Toledo 589. Aquesta institució dels Concilis, a partir d’aleshores, va passar a tenir una participació decisiva en la conformació de la política i la legislació del regne.

L’Església d’Espanya, recollint l’esperit de renovació disciplinar i canònic difós des del papat a finals del s.V va iniciar la seva particular col·lecció de cànons conciliars i epístoles pontifiques. → recopilació de dret canònic conegut vulgarment com Hispania, fruit d’un treball col·lectiu de San Leandre i San Isidre de Sevilla.

Alta Edat Mitjana → concepció subjectiva del dret, desorientació, fe absoluta en Deu. El dret diví és la creació immediara de Déu, que ajusta directament les relacions dels homes entre ells i dels homes amb les coses. Aquest ajustament és la justícia divina, que no depèn de cai rei. → confusió entre el dret natural i el dret positiu.

El teocentrisme, defensat per Roma, proposarà construir una República cristiana: un sol Déu, un sol Imperi, una sola justícia i un sol dret natural, el dret romà-canònic.

Dret canònic: el fundador de l’escola de dret canònic de Bolonya fou Gracià, que va compilar i comentar bona part del Decret, obra que portava el títol de Concordia discordantium canonum (concòrdia dels cànons discordants) al voltant del 1140. La labor de Gracià consistí a reunir textos jurídics, literaris, patrístics i d’altre tipus, i a sistematitzar-los per raó de la matèria de què tractaven. A més hi afegia unes observacions personals (dicta). Aquesta obra privada serà un pilar bàsic del dret canònic. Gracià posarà les bases necessàries per a la construcció del ius commune com un sistema jurídic en què les relacions entre el dret positiu i el dret natural seran les que vinculen el dret romà immediatament amb el dret canònic i mediatament amb el dret diví formulat per la teologia cristiana.

Després de l’edició dels Decrets es van anar afegint, com a apèndix als diferents manuscrits, les Decretals (decisions normatives dels papes). Aquesta creixen producció normativa dels papes va provocar la necessitat de compilar totes les decretals en un sol llibres. El s.XIII l’Església ha aconseguit afirmar la primacia del papa com a legislador suprem de la comunitat cristiana. El dret canònic s’ha unificat i ha esdevingut més jurídic que teològic. → Decretals de Gregori IX, de 1234.

Els textos de dret canònic s’aniran ampliant i donaran lloc al Liber sextus, promulgat el 1298 per Bonifaci VIII. Finalment el 1500 es publicarà l’anomenat Corpus Iuris Canonici a cura de Chappuis, que conté l’edició conjunta del Decret de Gracià i de les col·leccions de decretals a partir de les de Gregori IX.

Dret diví → té una part revelada (10 manaments, escriptures...) però ha estat creat pels homes.

Dret natural → dret comú a totes les criatures vives; formes d’actuar, lleis de la natura. Els homes el conceben i l’intenten definir.

Dret positiu → dret natural per escrit = ratio scripta. Ha de tenir causes, motius, no pot ser arbitrari.

Dret canònic → dret fet pels homes i per als homes per regir la societat dels creients a la Terra.

s. XV → tensió entre poder temporal i poder espiritual, entre els conciliaristes i els absolutistes dins la mateixa Església.

El papa esdevé un àrbitre de la política internacional → bases per una reforma que es proposava derrotar el sistema corrupte.

Martin Luther, Tomas Moro, Erasme de Rotterdam (humanista) màxims representants de la necessitat de reforma. Fins que es van dividir: Erasme va seguir suportant a l’Esglèsia i Luther va lluitar contra aquesta.

La traducció de la Bíblia al alemany = símbol de la protesta de Luther. Era un moviment d’alliberació de les opressions jeràrquiques de l’Església, negava l’autoritat suprema del Papa sobre la Cristiandat universal, afirmava que els poders civils havien de tenir plena autoritat política sobre l’Església catòlica.

Sorgeixen altres moviments → Segona Escolàstica (transformació del ius commune defensan la llibertat de l’home) + Calvinistes (autonomia de l’activitat econòmica respecte la religiosa) + Anabaptistes (retorn al Cristianisme primitiu).

La posició de supremacia propia del Papa que va caracteritzar l’universialisme cristià medieval va ser declinat difinitivament amb la conclosió de Concordats als s.XV i XVI entre els Estats i la Santa Fe, acords que van reduir la presència de l’Esglèsia en els ordenaments i van permetre el desenvolupament de processos nacionalistes.

A UK Henry VIII → ruptura definitiva entre l’Església de Roma i l’anglesa, procalmant-se sobirà d’aquesta última.

Difusió d’un esperit de tolerància religiosa que va ser origen del pensament liberal.

El món catòlic no es queda de braços plegats → Jesuites + Inquisició Romana. Resistència contra el protestantisme → concili de Trento → Reforma Catòlica.

Revolucions liberals → laicicitat