Assaig filosofia del llenguatge.

...

Hi ha enunciats sense referència, al igual que hi ha noms propis sense referència com

“Odisseu”. No obstant, si creiem seriosament en la veritat o falsedat de l’enunciat on

apareix “Odisseu” també li atribuirà una referència al nom propi, perquè és

precisament sobre “Odisseu” que s’afirma o nega. Sense admetre una referència no es

pot afirmar ni negar un enunciat. Podríem quedar-nos solament amb el sentit de

2

l’enunciat, ja que tindríem ja el pensament, però si busquem també la referència és

perquè l’admetem i l’exigim. Frege conclou que el que ens interessa de la referència és

el seu valor veritatiu, quan l’enunciat és vertader o fals. D’aquesta manera és com

Frege dóna el pas del pensament cap a la referència. El valor veritatiu, afirma, no

canvia quan substituïm part de l’enunciat amb una mateixa referència. No obstant, en

la referència de l’enunciat desapareixen totes les parts singulars. El problema ve quan

es substitueix una expressió per un enunciat: passem a analitzar els enunciats

subordinats. Ací la referència es pot convertir en pensament, i deixar de ser aquella el

valor veritatiu. La veritat de l’enunciat complet no implica la veritat de l’enunciat

subordinat, però d’aquella depèn que la subordinada designe realment un objecte. La

qüestió canvia quan un component comú entre l’enunciat total i el subordinat es

designat per un nom propi. Si tot l’enunciat és una afirmació, s’afirmen els dos

enunciats i si un resulta fals, el l’enunciat complet ho serà. Ací la referència de la

subordinada es un valor veritatiu. Però, no sempre les subordinades són substituïbles

sense que es veja alterada la veritat de l’enunciat complet, i Frege acaba extraient

dues raons o bé és el cas que la subordinada no es refereix a cap valor veritatiu perquè

expressa solament una part del pensament, o bé és el cas que la subordinada es

refereix no solament al valor veritatiu sinó que a més d’ésser un pensament siga part

d’altre pensament. La conclusió és que res podem dir en contra de que el valor

veritatiu és la referència de l’enunciat, i que el sentit és un pensament.

D’altra banda, Sobre la denotació és l’article que presenta Bertrand Russell en 1905.

Per a Russell, una frase és denotativa en quan a la seua forma. Russell distingeix dins

del coneixement: la coneixença, que assolim amb la percepció, i el coneixement sobre

alguna cosa, que assolim per descripció, amb les frases denotatives. Russell pren la

noció de variable i usa “C(x)” per a designar una funció proposicional, en la qual x és

constituent i és una variable totalment indeterminada. La variable definirà la noció. La

tesi de Russell és que les frases denotatives no tenen significat per elles mateixes (tot,

no res, quelcom), però donen significat a tota proposició en l’expressió verbal de la

qual intervenen. La teoria russelliana permet reduir totes les proposicions en les que

participen frases denotatives a formes en les quals no participen, i passa a explicar

perquè cal tal reducció. Dins les teories que admeten les frases denotatives com a

3

constituents de les proposicions, la de Meinong considera que qualsevol frase

denotativa representa un objecte, però tals objectes, diu Russell, trenquen amb el

principi de no contradicció. La violació d’aquest principi s’evita amb Frege, el qual

distingeix entre significat (sentit) i denotació (referència). El significat d’una expressió

pot ser complex però no així la seua denotació, perquè el significat té constituents i no

així la denotació. El problema d’acceptar que les frases denotatives expressen un

significat i denoten una denotació ve amb els casos on no hi ha objecte denotat. Així,

“El rei de França és calb” hauria de ser un enunciat sobre la denotació de “El rei de

França”, quan no és així, perquè no te denotació, no diem que està buit de sentit,

simplement que és fals. Russell, doncs, deixa d’afirmar que la denotació és allò a què

ens referim en les proposicions que contenen frases denotatives. Russell defén que la

seua teoria resol tres grans problemes de la denotació: 1) Si a és idèntica a b, qualsevol

pot ésser substituïda per l’altra en tota proposició i no ser alterada la veritat o falsedat.

2) Pel principi de terç exclòs, o “A és B” o “A no és B” ha de ser vertadera. 3) En “A

difereix de B”, si és vertadera, hi haurà diferència entre A i B, i si és falsa, no hi haurà

diferència. Per a Russell la relació entre significat i denotació és problemàtica. Usem

les cometes per parlar del significat en tant que oposat a la seua denotació. Entre el

significat i la denotació ha d’haver una relació lògica: que el significat denota, i no

podem mantenir la relació sense evitar que siguen la mateixa