EL ARTE DE LA PERFORMANCE (Jorge Glusberg)

...

SCHLEMMER

La secció de teatre i dansa de la Bauhaus alemanya, escola creada i dirigida per Walter Gropius al 1919, progressava en el camí de revitalitzar ambdues disciplines sota la tutela de Oskar Schlemmer. Els plans de la Bauhaus aspiraven a una fusió de totes les arts i artesanies, per a millorar així la vida humana.

Precisament Schlemmer intenta integrar en un sol llenguatge la música, el vestuari i la dansa. Les seves experiències escèniques són la continuació de les seves investigacions pictòriques i escultòriques sobre l’espai, convertint alguns dels seus treballs com “Figura en l’espai” i “Dansa en l’espai” en precedents del que acabarà essent l’art de la performance.

EN CAMÍ CAP AL HAPPENING

“Untitled Event” de John Cage

Fusiona cinc arts, teatre, poesia, pintura, dansa i música, però volia que cada discurs mantingués la seva pròpia individualitat, i alhora, que tots ells formin part d’un discurs conjunt diferent, un sisè discurs. Per fer-ho aplicava a l’obra la seva tesis sobre l’atzar i la indeterminació que ja havia usat en obres musicals i també en la renovació del ballet amb Merce Cunningham (ballarí).

Intervenen Cage, Cunningham, Robert Rauschenberg (pintor), David Tudor (pianista), i Mary Richards i Charles Olsen (els dos poetes). No va donar instruccions a ningú, només una partitura indicant moments de acció, quietud i silenci.

El recinte rectangular on es va representar, es va ordenar en quatre triangles amb els seients del públic perquè així els artistes podien circular per les dues diagonals.

Cage va llegir un text pujat en una cadira sobre les relacions entre la música i el budisme Zen, així com fragments d’un assaig de Johannes Eckhart després del que va executar una composició seva a través de la radio. Richard i Olsen van recitar els seus versos damunt una escala; Rauschenberg escoltava discs en un gramòfon vell i havia penjat les seves teles del sostre en diferents punts; Tudor va tocar un “piano preparat”; i Cunningham i els seus ajudants van ballar perseguits per un gos. A més també es van projectar fotografies i films.

Així veiem com Cage prenia idees de Schlemmer i també una relació amb les “velades” futuristes i dadaistes. Cage va ser el primer en concertar un fenomen artístic autònom, sobre la base d’una proposta intermedial.

LA VIA DE POLLOCK

Un altre esdeveniment que anuncia el gènere de la performance és la “action painting” de Pollock (1912-56), exercida per ell durant els últims deu anys de la seva vida, a més de per altres artistes nord americans i europeus, converteix l’acte de pintar en el TEMA de l’obra i l’autor en l’ACTOR d’aquesta.

Grans llenços col·locats sobre el terra són una espècie d’escenari, i l’artista treballa sobre ell o al voltant escampant la pintura. Així, ja no només es mou la mà i el braç del pintor, sinó el pintor matiex, el seu cos envaeix el recinte plàstic, encara que el cos no és encara una obra en si, com passarà més endavent.

El collage que usaven futuristes, dadaistes i surrealistes és ara substituït per el “action painting”

El pas següents es dóna a mitjans de la dècada dels 50 a NY, serà el “assemblage”, on el quadre es composa de matèries no tradicionals que desborden el pla i li donen relleus a l’obra, és com un pas més enllà del collage, abandonant el ésser quelcom auxiliar per convertir-se en el fet artístic en sí, deixant de banda allò pictòric.

Kurt Schwitters (alemany) va ser qui va realitzar els primers assemblages en els anys 20, històricament parlant en els seus “Merz-bild”, però és a la dècada dels 50 quan realment podem parlar de una imposició dels collage amb Allan Kaprow, Jasper Johns, Claes Oldenburg, Jime Dine, Robert Whitman, Robert Watts i Rauschenberg, el qual inventa el terme “combine painting”.

EL ENVIRONMENT

d