LA NOVEL·LA POLICÍACA

...

Al 1928, Van Dine va publicar en el American Magazine les “vint regles de la novel·la policíaca”, que són les següents:

- El lector i el detectiu han de tenir les mateixes possibilitats de resoldre el misteri. Les pistes han de ser disposades i descrites de forma explícita.

- No s’ha d’incloure cap truc o engany deliberat, llevat dels que l’assassí col·loca, amb tota legitimat, davant el detectiu.

- No ha d’existir un interès amorós en la història.

- Ni el detectiu ni cap dels policies que estigui a càrrec de la investigació podrà ser el culpable.

- El culpable ha de ser descobert a través de deduccions lògiques, no per accident, coincidència o per una confessió que no vingui motivada per una raó ineludible.

- Per definició, en tota novel·la policíaca ha d’haver-hi un policia.

- Una novel·la policíaca sense cadàver no és novel·la policíaca.

- 8. El misteri que planteja el crim s'ha de resoldre únicament a través de mitjans naturals. Altres diferents, com ara la ouija, els mèdiums, l'espiritisme o la bola de vidre estan prohibits.

- No pot haver-hi més d'un detectiu, és a dir, només un protagonista que efectuï la tasca de deducció.

- El culpable ha de ser un personatge que ha exercit un paper més o menys prominent en la història, és a dir, un personatge que li resulti familiar al lector i pel qual hagi sentit cert interès.

- L’autor mai ha d’escollir al criminal d’entre el personal domèstic com el criat o el lacai.

- Ha d'existir un sol culpable, independentment del nombre d'assassinats que s'hagin comès.

- Les societats secretes, la màfia, etc., no han de tenir lloc dins d'una història detectivesca.

- Tant el mètode emprat pel criminal per cometre l'assassinat com els mitjans que utilitza el detectiu per esbrinar la veritat han de ser racionals i científics.

- La paraula clau de l’enigma ha d’aparèixer al llarg de la novel·la.

- Una novel·la policíaca no ha de tenir passatges narratius, ni entreteniments de tipus literari que interrompin i no estiguin directament relacionats amb el relat. No obstant això, sí que és necessari que l'escriptor inclogui les descripcions imprescindibles i delineï prou als personatges per tal que la novel·la resulti versemblant.

- L’autor ha d’abstenir-se d’escollir al culpable d’entre els professionals del crim.

- El que s’ha presentat com un crim no es pot mostrar mai al final del relat com un accident o un suïcidi.

- El motiu del crim ha de ser estrictament personal.

- L’autor no pot recórrer als següents recursos, indignes, que proven la seva ineptitud i manca d’originalitat.

- Determinar la identitat del culpable a través d'una burilla que s'ha trobat al lloc dels fets i comparar-la amb la marca de cigarrets que fuma el sospitós.

- Utilitzar l'espiritisme per espantar al culpable, de manera que aquest confessi els fets.

- Falsificar empremtes dactilars.

- Utilitzar un maniquí per proporcionar una coartada.

- Incorporar un gos que no borda que revela, així, el fet que l'intrús és un habitual del lloc.

- El final agafat amb pinces d'un bessó o familiar que s'assembla moltíssim al sospitós, que en realitat és innocent.

- La xeringa hipodèrmica i l'ús d'una droga que fa perdre la consciència.

- Cometre l'assassinat en una habitació tancada després que la policia hagi estat en ella.

- La carta en codi que és desxifrada finalment pel detectiu.

- El desxiframent d'un criptograma pel detectiu.