APRECIAR LES PRÒPIES FORTALESES

...

La sessió continua després d’un llarg silenci creatiu provocat per aquest reconeixement del terapeuta, on podem veure com l’Eva està connectant amb ella mateixa, està processant o assentant el que li arriba del terapeuta. En aquest punt, faig un incís personal per comentar que la tècnica del silenci creatiu que ja vaig explicar en l’anterior memòria i que he vist com el terapeuta la posa en pràctica amb notable freqüència, ha estat una de les tècniques que més m’ha sobtat i més enriquidora trobo. Suposo que per qüestions socio-culturals personalment la meva concepció del silenci estava impregnada de connotacions d’inadequació o incomoditat; motiu pel qual en les primeres visualitzacions de silencis creatius llargs (4 ó 5 minuts) em vaig quedar molt impactada. Observar l’eficàcia i l’impacte que el silenci creatiu provoca en la persona que l’experimenta, crec que és un dels gran aprenentatges que he fet en aquest pràcticum II.

Així doncs, la clienta comenta que ara veu més que mai la importància o la necessitat d’abordar els fets traumàtics, fent referència a sessions anteriors en què el terapeuta mitjançant psicoeducació li havia explicat que existia la possibilitat de treballar els seus bloquejos i reprogramar el trauma, opció davant la qual ella havia manifestat pànic a explorar el tema i treballar-lo. En aquest sentit, comentar que pel propi caràcter rogerià de no-directivitat de la teràpia, el terapeuta rebutjarà orientar al client en una determinada direcció i evitarà portar a la clienta a pensar, sentir o actuar segons un esquema establert (Giordani, 1997). Per tant, el José María només li va donar la opció d’abordar una línia de treball, però mai no és ell qui decideix quins aspectes es treballen a consulta, sinó que es procedeix donant l’opció al client i que sigui ell qui decideixi què treballar.

2.2 LA RECERCA DE LA NENA INTERIOR

L’Eva comenta que hi ha tres temes nuclears pels quals creu que ha d’anar a buscar a la seva nena interior (concepte que s’ha treballat en sessions anterior i que fa que la clienta el tingui integrat en el seu discurs). Continua així amb la seva narrativa verbal directa i dissociada, per afirmar que en primer lloc valdria la pena anar a buscar a la seva nena interior “por la idea de que mi padre debía ser el primero que me penetrara”, en segon lloc “por cómo esto despertó mi mundo sexual” i finalment “por el momento en que mi hermano se unió a abusar de mi”.

En aquest moment el terapeuta que fins ara ha estat escoltant i validant el seu discurs, reformula fent una síntesi sobre el que fins ara l’Eva ha comentat i ho fa ralentitzant el discurs. Li torna en forma de reflex rogerià allò que ella mateixa ha explicitat, però d’una manera intencionadament lenta per tal que ella ho reculli i ho processi. En aquest sentit, Montgomery (2013; a Ogden & Fisher, 2016) assenyala que en molts casos és la prosòdia i la manera en què s’empra el llenguatge la que possibilita que el client experimenti sintonia emocional en el context de teràpia, aspecte que sens dubte ajudarà en la creació del vincle terapèutic així com en l’apropament al propi món emocional del client.

Es busca que l’Eva, que fins ara estava en una estat hiperexitació, torni a situar-se en el seu marge de tolerància que li permetrà treballar connectada amb les emocions. En el decurs de les diferents sessions, hem pogut observat com l’Eva tendeix a sortir-se d’aquesta finestra des de la qual es treballa en teràpia sensoriomotriu, que representa l’espai on es troben els límits reguladors de la tolerància que ens permeten treballar amb èxit. Afirma Ogden i Fisher (2016) que malgrat que la seguretat és essencial perquè els pacients comencin teràpia, els terapeutes també tenen la responsabilitat d’ajudar-los a ampliar les seves aptituds desafiant les seves capacitats reguladores davant de les emocions fortes o la desregularització automatitzada. Per fer un símil vigotskià, que hem treballat abastament en psicologia de l’educació, estaríem parlant de portar a la clienta a fer un treball terapèutic dintre de la seva Zona de Desenvolupament Pròxim.

Per entendre la importància de treballar en els límits reguladors del marge de tolerància, penso que pot ajudar al lector l’observació del següent esquema.

[pic 2]

2.3 PRESA DE CONSCIÈNCIA

Veiem doncs, que l’Eva tendeix a racionalitzar el seu problema perquè li resulta tan amenaçador que prefereix no confrontar-lo. Al llarg de la seva vida ha creat una estratègia consistent en amagar en un lloc poc accessible les experiències traumàtiques al voltant dels abusos sexuals. Malgrat que mostra interès per anar a rescatar a la seva nena interior, creu que amb el fet de parlar obertament del que li ha passat a la vida el problema es resoldrà, i és que existeix la creença de que quan una persona coneix intel·lectualment el que li passa la situació dolorosa desapareix. Tanmateix, des d’aquest paradigma terapèutic i tal com afirmen Perls, Hefferline i Goodman a Victoria (2011) parlar sobre el problema afavoreix la racionalització en comptes d’incrementar la presa de consciència.

Així, l’Eva continua i comenta “recuerdo perfectamente cuando mi padre me buscaba y las cosas que me decía”. La clienta té ganes de continuar narrant-se però el terapeuta atura el seu discurs i li demana “quédate ahí” provoca una pausa i segueix “cómo era sentir que tu padre te buscaba?” L’Eva però, no aconsegueix en aquest punt connectar amb les emocions i respon a les preguntes del terapeuta des de la desconnexió emocional “recuerdo el primer acercamiento de mi padre, yo estaba echando la siesta y él se me acercó para hablarme de la importancia de la higiene ahora que ya me había convertido en una mujer. Yo tenia 8 años y me acababa de bajar la menstruación. En aquel momento me pareció muy normal que mi padre se preocupara por mi, por mi salud”. El terapeuta la torna a frenar. Realment el que interessa en aquest moment de la teràpia no és el relat de fets del passat sinó l’experiència actual en el ressorgiment de la vivència passada. Interessa treballar en l’aquí i l’ara (concepte humanístic- gestalístic que havíem treballat en l’anterior memòria). Per aquest motiu, el terapeuta després d’un silenci li diu amb un to de veu molt tranquil “vamos al momento en que tu padre se aproxima a ti. Párate ahí”. La idea és que l’Eva connecti amb les seves emocions actuals i vivenciï les sensacions corporals. El punt de partida en el treball terapèutic de trauma des d’una perspectiva