Crítica a "El trabajo enajenado".

...

Marx també ens parla de l'alienació respecte al producte, i considera que el treballador alienat veu el resultat del seu treball des d'una perspectiva despersonalitzada. El producte és aliè al treballador, com si la seva activitat no hagués intervingut en la seva creació. Diu Marx que l'objecte que el treball produeix, el seu producte, s'enfronta a ell (a l'obrer) com un ésser estrany, com un poder independent del productor. Des del moment, però, en el qual l'obrer és contractat per treballar tal nombre d'hores en tal fàbrica, s'estipula que els béns produïts passaran a formar part de la propietat del patró, ja que sense els seus mitjans de producció no podria proliferar l'activitat productiva. En substitució de la possessió del producte, es remunerarà l'obrer amb un salari determinat. Si bé és cert que la quantitat salarial que reben els obrers és considerablement inferior al seu treball real, encara que el salari reflectís una quantitat proporcional als productes elaborats, aquests productes seguiran presentant-se a l'obrer com a éssers estranys.

La relació del treballador amb la seva pròpia activitat productiva es presenta també, segons Marx, com una relació estranya. El treball constitueix una alienació activa, ja que la pròpia força de treball ja no pertany a l'obrer, i aquest ja no s'afirma en el seu treball, sinó que es nega, ja que no se sent realitzat. Així, l'obrer just se sent en sí mateix fora del treball, i aquest és concebut com un mer mitjà per satisfer les necessitats fora del treball.

Entrar al Cafè fer el jornal sortir del Cafè

entrar en un cafè deixondir-se gastar el jornal

sortir del cafè i cap a jeure. Mecagondéu.[1]

Afirma Marx que el seu treball (de l'obrer) no és voluntari, sinó forçat. Quin treball és voluntari? Qui no s'estimaria més prendre l'ombra davall una figuera que haver d'anar a treballar? És cert que el treball de l'obrer és precari i pot esdevenir una tortura, però d'aquí a que si no fos explotat treballaria voluntàriament, hi ha com del perdre al trobar. Treballar per un altre, és cert, sempre provocarà més rebuig, però treballar per un mateix tampoc no és que sigui una ditada de mel. Les antigues civilitzacions tenien esclaus perquè precisament no els devia semblar molt interessant haver de treballar, i això que era per a la seva pròpia subsistència, no per la d'un altre. Per tant, sembla un tant ingènua i un tant utòpica la idea del treball voluntari.

Tranquil

alliberat

m'alluny del Cafè

content

amb les mans dins les butxaques

content

i a la recerca del no-res

m'alluny d'allà

tot cantant aquella bonica cançó:

«Perquè jo

jo no vull treballar

jo no vull estudiar

jo no em vull casar

que vull sonar tot el dia la guitarra

i que la gent se m'enamori per la veu.»[2]

La teorització de Marx sobre el treball alienat és essencialment inqüestionable, ja que esbossa les relacions de producció amb una precisió i una nitidesa difícils d'igualar. La solidesa de la seva argumentació i la seva minuciosa capacitat d'anàlisi, però, contrasten amb algunes pinzellades d'exageració innecessàries amb què compta el seu raonament. Sovint Marx cau en el dogmatisme per voler pintar damunt la pintura,