Ressenya de l'article invàlids, lletjos i freaks de Marta Allué.

...

solidàries amb la diferència. En canvi, les majories jutgen i remarquen més la diferència a través de mirades provocatives i morboses, sentint-se amb el dret d’analitzar-les, interrogant-les, culpant-les i fins i tot sancionant-les

L’autora parla de la no educació que tenim en la mirada, i conclou dient que els autèntics freaks són aquesta majoria que crea judicis de valors on realment només hi ha una persona més.

Conclusió i valoració personal

Considerem als Freaks, als estranys i als invàlids com a persones del extraradi en la nostra societat. Tot i que les persones ens vulguem omplir sempre la boca dient que cada vegada hi ha més igualtat, més oportunitats per tothom, que no hi ha diferències entre persones, la realitat és molt llunyana.

Perquè sempre que parlem de la paraula "Freak" ho fem amb un to despectiu i per desqualificar? Ser freak és dolent a cas?, i anar amb cadira de rodes o tenir la cara cremada també ho és? El dia de demà podem ser nosaltres. La societat ens deixem portar massa per les línies marcades, la majoria tenim por a ser diferents, tenim por que parlin i pensin malament de nosaltres, i a vegades, deixem de ser nosaltres mateixos pel que diran si faig una cosa que se surt de l’estàndard establert per la societat majoritària.

Les persones ens omplim la boca, diem el que és políticament correcte, però no actuem així. Ens creiem capaços de ser algú per jutjar a una persona que té una identitat pròpia i que és capaç de trencar amb els estàndard marcats per una societat que viu reprimida pel que diran. I no, ells no són freaks, ni els invàlids ni els estranys. Ho som nosaltres. Nosaltres som els autèntics freaks, invàlids i estranys per no ser qui moltes vegades volem ser, ni actuar com la majoria de vegades volem actuar, però sobretot, som freaks per creure’ns que som algú per jutjar, analitzar o sancionar aquella persona que creiem diferent, som invàlids de pensament per creure que una persona que va amb cadira de rodes no és capaç de ser una persona capaç de tot i d’arribar tant a munt com una persona que camina. Som nosaltres els estranys, som els únics que posem barreres quan no n’hi ha.

Al final, tots som persones, sense etiquetes ni categories. Persones.

Perquè tenim el costum de categoritzar i etiquetar a les persones segons els estigmes i condicions que tenen?, o per la forma de vestir, de ser o fer?.

Trobo vulgar, lleig i fora de lloc, que a dies d’ara, en ple segle XXI estiguem trobant-nos en situacions on a vegades hàgem d’amagar els nostres estigmes siguin adquirits o no per tal de ser acceptats o valorats per la societat. Per exemple, moltes vegades és pot etiquetar de poc seriós, o un mal exemple pels seus fills, o una persona no vàlida per segons quina feina a un home o dona que va amb el cos completament tatuat. Perquè?, que hi te a veure això?, a cas no és persona com qui no ho va?. Em fa pensar que la nostra societat està fent una gran regressió al passat, cada vegada som més separatistes, catagoritzadors i etiquetadors d’aspectes sense rellevància. Ens centrem més en jutjar com educaran aquests pares tot tatuats as seus fills que no pas en centrar-nos a educar als nostres. Al final, hem de fer i ser com vulguem. Hem de ser autèntics.

BIBLIOGRAFIA

- Celigueta, G. (2011). La comprensió dels fets en antropologia. Concepte, camp i mètode. A E. Fuentes i J. Solé. Antropologia Pedagògica. Barcelona: FUOC.

- Solé, J. (2011). Les principals problemàtiques de l’educació social. Els malestars contemporanis entorn de la identitat i la diversitat cultural. A E. Fuentes i J. Solé. Antropologia Pedagògica. Barcelona: FUOC.

- Allué, M. (2012). Inválidos, feos y freaks. Revista de Antropología Social, Núm. 21, 273-286. Recuperat el 27 de juliol de 2016 de:

http://revistas.ucm.es/index.php/RASO/article/view/40059/38488

- Maria Angeles. (2014). Inválidos, feos y freaks. Afrontando la lesión medular. 16-10-2014.

http://afrontandolesionmedular.blogspot.com.es/2014/10/invalidos-feos-y-freaks.html