Comentari de text: René Descartes, Meditacions metafísiques, V

...

l’existència de Déu va unida al seu concepte igual com a la naturalesa del triangle rectangle va unit el que la suma dels seus angles valgui dos rectes. Així de simple i contundent.

Descartes es farà una autocrítica (una refutació a l’argument ontològic original ...) en suposar que encara que jo puc concebre un Déu dotat d’existència, d’això "no se segueix que Déu existeixi: doncs el meu pensament no imposa cap necessitat a les coses; i així com m’és possible imaginar un cavall amb ales, encara que no n’hi hagi cap que les tingui, de la mateixa manera podria potser atribuir existència a Déu, encara que no hi hagués un Déu existent". Mas, si algú pensa així (és a dir, que una cosa és pensar l’existència d’alguna cosa i una altra molt diferent que aquesta cosa existeixi ...) Descartes li respondrà el següent: l’impossible és, precisament, "el fet de no poder concebre, a Déu, sense l’existència", ja que" se segueix que l’existència és inseparable d’Ell, i, per tant, que veritablement existeix".

No es tracta de cap imposició forçada, afegeix Descartes: és la necessitat de la cosa mateixa la que determina a la meva ment perquè pensi així. Si bé puc imaginar una muntanya sense una vall als seus peus, com imaginar la suma perfecció divina sense donar entrada a l’atribut de l’existència? No hi ha, ens diu Descartes, cap possibilitat; si reconeixem que l’existència és una perfecció, cal concloure que "aquest ésser primer i suprem existeix veritablement". Per tant, afirma Descartes que, en relació amb la idea de Déu, no som lliures d’imaginar-lo com desitgem, al contrari que succeeix amb les altres entitats; "Jo no sóc lliure", escriu, "de concebre un Déu sense existència (és a dir, un ésser summament perfecte sense perfecció suma), com sí que ho sóc d’imaginar un cavall sense ales o amb elles".

Descartes insistirà en la importància que la idea que tenim de Déu és clara i distinta en grau absolut, i que gràcies a ella disposem d’una manera de conèixer les coses.

Per tant, Descartes torna al mateix punt ja aconseguit en la Meditació Tercera: Déu existeix i és bo i no desitja enganyar; la idea del geni maligne, en canvi, mor, de manera que podem oblidar-nos d’ell i a partir d’ara confiar només en la divinitat, real i bondadosa. A més, tenim l’instrument perfecte de coneixement: les idees clares i distintes són l’arrel del saber veritable, acreditat ara gràcies a la confirmació d’un Déu bo que existeix. El que necessitem ara és arribar a un coneixement, robust i contundent, del món exterior, si és que hi ha aquesta possibilitat. Sabem que la nostra ment existeix, que Déu existeix i que és bo, i que només podem confiar en les idees que percebem com clares i distintes. Ens permetrà, tot això, saber amb certesa l’efectiva realitat del món exterior, la seva essència, o només ens serà possible determinar que, per més aparent que sigui, tal món no és més que una vana i ingènua il•lusió? És real el món enllà de la nostra ment?