Keynes i la Demanda Efectiva.

...

Efectiva1 < Demanda Efectiva N  existirà una taxa d’atur natural

Quin és el paper de la inversió en tot això? com ja s’ha dit, aquesta és la responsable “d’omplir” el gap entre el consum i la renta total, de forma que a més inversió la producció global també creixerà. Tot i així cal destacar que per molt que les inversions tapin el forat entre renta i consum, això no significa que la ocupació sigui plena. Doncs si, per exemple, la inversió es manté estable això també suposaria un equilibri on tampoc hi hauria plena ocupació. Per altra banda si la propensió a consumir es manté constant i la inversió també, aleshores ka demanda efectiva es reduirà, reduint a la seva vegada la producció, per tant la renta total, i conseqüentment la ocupació.

KEYNES SOBRE LA PROPENSIÓ DE CONSUM

Keynes diu en la seva Teoria General que el comportament dels consumidors depèn tant de factors objectius (Ex. Desequilibris entre els ingressos reals i els ingressos nets, variacions en temes de política fiscal o canvi de previsions d’ingrés futur i present) com de factors subjectius (Ex. Precaució, previsió, càlcul, ambició...). Això pot donar la sensació de que la propensió a consumir és inestables, però res més lluny que això. Keynes diu que malgrat aquests factors puguin tenir certa rellevància, només hi ha una variable determinant: l’ingrés real.

Per tal de donar forma a la funció de consum, s’ha de tenir en compte el que ell defineix com a Llei psicològics fonamental que es basa en:

En promig, si el ingrés augmenta, també ho fa el consum, tot i que no proporcionalment.

A la vegada que augmenten els ingressos també ho fa el nivell d’estalvi.

Això dona lloc a un funció general de consum tal que Cs = a·Rs + b on 0 < a < 1.

Els multiplicadors de l’estalvi i la ocupació

De la Llei psicològica fonamental concloem que el consum creix menys proporcionalment del que creixen els ingressos, pel que un augment de la ocupació no pot venir només del consum, sinó que necessitem de la inversió. Tal i com diu Keynes “el empleo no puedo progressar más que al ritmo de la inversión”.

Aquí es planteja el problema de determinació entre la relació exacte que existeix entre la inversió i la ocupació. Keynes demostrarà que “existe una relación definida, que denominaremos multiplicador, entre el ingreso y la inversión y.... entre la ocupación total y la ocupación diréctamente dedicada a inversiónes” amb la següent demostració:

[ DRs = DCs + DIs ]

[DCs= (dCs/dRs). DRs ]

Deduim doncs, [DRs=k.DIs ; o: k = 1/ (1-dCs/dRs)]

El paràmetre k és el multiplicador de la inversió, el qual indica que quan augmenta la inversió, els ingressos augmenten un valor igual a k vegades la inversió. A més a més, és important destacar que l’increment de la inversió va en línia al augment de la ocupació, pel que podem afirmar que existeix un multiplicador k’ que mesurarà la relació entre l’increment total de la ocupació i la inversió relativa. No hi ha cap motiu que ens faci pensar que els dos multiplicador seran iguals, però tal i com Keynes diu, és còmode considerar-los iguals ja que facilita el anàlisis, del qual s’extreuen tres conclusions bàsiques:

No es pot obtenir un increment de la inversió sense un augment del estalvi. Això es veu clarament en l’equilibri troba entre la oferta global i la demanda global (I = S). Això permet obtenir una nova definició del multiplicador: el multiplicador nos dice cuánto habrá de aumentar la ocupación para provocar un aumento en el ingreso real suficiente para inducir al público a realizar ahorros extraordinarios, y esto es función de sus inclinaciones sicológicas

Si la propensió marginal a consumir és molt propera a 1, aleshores la ocupació serà molt sensible a les fluctuacions de la inversió, però hi haurà prou de fer una petita inversió per restablir el nivell d’ocupació. Per altra banda, si la propensió marginal és propera a 0 la ocupació serà relativament estable, en aquest cas la inversió haurà de ser substancialment més gran .