“Les adversitats eduquen més que les demostracions perfectes...”

...

Considero important aquesta frase de l’Alexandre: “jo no era del tot normal”. Aquí el que intenta expressar és que no hi ha ningú que decideixi què és estrany i què no, qui és normal i qui no. Són convencions que han perdut la naturalesa del terme que representen. Alexandre ho representa molt bé en aquesta oració: “En Marc m’ha ensenyat que un pensament-sigui quin sigui- representa un veritable perill si perd el contacte amb la realitat”.

Al principi de l’obra, també, Alexandre diu: ”corregir l’estranya criatura que sóc”; i Sòcrates li respon: “¿Estranya?”; tot concloent en l’aclariment del protagonista: “Aquest era el meu univers”. El centre era tot el seu món, per tant, des de fora, seguint aquestes declaracions, des de fora tots els nens del centre eren criatures estranyes? Una vegada més crec que cal reconsiderar els conceptes de normalitat. Com diu l’Alexander en el capítol “Nodrir-se de la pròpia feblesa”: “la vida ja era prou difícil, ¿quines ganes teníem de complicar-la?”. Dons sí, sort que Jollien no va decidir aturar-se, sensitivament parlant, a aquestes convencions ni als comentaris dels demés i va tirar pel dret, ja que si no, segurament hagués acabat enrotllant cigarretes i no ideant un diàleg amb Sòcrates.

- Quin efecte ha tingut en tu aquesta lectura? En què t’ha fet pensar i t’ha interrogat? En què t’ha fet canviar? Què t’ha fet repensar?

Abans de llegir aquest llibre ja me’n havien parlat. Me’l van descriure com “una lliçó de vida condensada en pàgines”, per tant vaig decidir que me’l llegiria tot de cop per tal que al acabar, tingués una sensació molt marcada dins meu. I així ho vaig fer. Tenia por que el llibre caigués en els tòpics lemes de superació personal fàcilment guiats per un victimisme camuflat, però no va ser la meva percepció.

Al acabar la lectura em vaig sentir molt emocionada per la història que ens narra l’Alexandre; encara em vaig més emoció pel com està escrit, ja que al combinar dos disciplines com són la filosofia i l’ensenyament, molt apreciades per mi, em va fer connectar ràpidament amb les intencions de l’autor que, fent aparèixer algunes idees socràtiques em deixava entreveure el recurs cognitiu i filosòfic de les intervencions de l’Alexandre. Per tant, no sé si he quedat més meravellada per la història o per com ens l’explica, també amb un punt d’humor i de relativització de les seves experiències, gràcies a un espai molt dedicat de reflexió, que impedia que jo, personalment, no trobés aquell victimisme anteriorment esmentat.

En el que més m’ha fet pensar el llibre segurament ha estat en els límits que posem com a educadors. El futur de l’Alexandre, primerament, havia estat decidit per uns informes que havia redactat un metge del centre: Realment és possible que el futur d’una persona es troba a les mans d’un altre? Era aquest metge prou profund com per saber dir quin era el límit exacte on podia arribar l’Alexandre? Jo crec que no. Crec que no es pot subestimar les potencialitats d’una persona, que pot arribar al màxim de sí sent el que és i, tampoc crec, que es pugui subordinar les capacitats cognitives ni sensorials d’una persona a un càrrec, som persones i no números de coeficients intel·lectuals. No dic que no ens haguem d’adaptar a les capacitats genètiques de cada persona, però crec que ignorar la zona de desenvolupament potencial d’un alumne, en aquest cas, és una de les pitjors accions que pot dur a terme un mestre.

També m’ha fet reflexionar sobre la inserció de les persones amb un retard a la societat. Ningú hauria pogut pensar que l’Alexandre acabés en una classe de filosofia, però quin és el motiu? No el volien allà per què no es sentís diferent o per ells mateixos no sentir-se incòmodes? A l’apartar aquestes persones d’alguns ambients, els protegim o ens protegim a nosaltres mateixos per què encara no sabem com actuar? Això m’ha dut a pensar sobre com jo, personalment, he actuat davant d’aquestes persones.

En conclusió, aquesta lectura m’ha aportat un espai de reflexió molt agraït al qual li segueixo donant voltes, en cap cas no m’ha deixat gens indiferent.