LA RESPONSABILITAT CIVIL EXTRACONTRACTUAL:

...

També s’ha de dir que la jurisprudència del TS espanyol és molt dolenta en matèria de responsabilitat extracontractual, fins l’any 2000. El TS es troba amb una jurisprudència molt escassa (hi havia pocs articles dedicats a la responsabilitat extracontractual), i el que ha fet el legislador és fer una llei especial sobre la responsabilitat extracontractual, al marge del codi civil.

Cap els anys 60 es fa un tractat internacional, i comporta que hi hagi una llei de responsabilitat extracontractual. Per tant, es produeix, també, una evolució legislativa, que fa que aquesta sigui una part molt dinàmica del dret de danys. Avui dia, s’ha produït un fenomen: quan algú pateix un dany per accident de circulació, com s’indemnitza? Si una persona perd una cama, què val una cama (per exemple)? S’ha produït en els últims 25 anys, un intent d’establir uns criteris, que s’han estès a tots els casos, i que tenen una certa complexitat, perquè ens donen una resposta a què val un dany per accident de circulació, per exemple.

Si la víctima ha contribuït a causar el dany ha de restar la indemnització (se li reduirà la indemnització). Si la culpa és exclusiva de la víctima, no hi haurà indemnització.

DE LA RESPONSABILITAT PER CULPA A LA RESPONSABILITAT OBJECTIVA:

- No pot haver-hi responsabilitat si no hi ha culpa o dol de qui va causar el dany.

- El concepte de culpa té una dimensió fonamentalment subjectiva, caracteritzada per la negligència o imprudència, i té una implicació moral.

- Les regles de la responsabilitat civil que disciplinen l’acte culpós, assumeixen la funció de “sanció” de la culpa, i disposen una “amenaça” dirigida també a prevenir eventuals comportaments danyosos.

- Només els actes que du a terme un subjecte poden resoldre’s amb una sanció al seu càrrec.

TEMA 2: LES FRONTERES DE LA RESPONSABILITAT CIVIL:

L’obligació d’indemnitzar pot aparèixer d’actes de naturalesa diversa. Dues categories:

- Persones que han d’indemnitzar a altres perquè estan vinculades amb una relació obligatòria (una part incompleix o compleix malament, i li causa un dany a l’altra part; el cas més típic és el de l’incompliment d’un contracte. Quan hi ha incompliment contractual hem d’anar a l’art. 1101 i següents del CC). S’ha d’advertir que l’art. 1101 CC es refereix a la responsabilitat contractual, però també es refereix a altres casos pels quals l’obligació sorgeix per llei.

- Altres vegades, l’indemnització sorgeix entre persones que no tenen una relació prèvia; entre persones que es coneixen mitjançant l’accident (ex: accident de tràfic, abocament de residus tòxics d’una fàbrica en un riu...). En aquests casos (casos de responsabilitat civil o extracontractual, també anomenada responsabilitat aquiliana), ens trobem amb què el creditor no és una persona concreta i prèviament determinada, sinó que el que haurà d’indemnitzar vindrà determinada en el moment de l’accident. Aquests supòsits de responsabilitat extracontractual el trobem a l’art. 1902 del CC.

DIFERÈNCIES RESPONSABILITAT CONTRACTUAL I RESPONSABILITAT EXTRACONTRACTUAL:

- Diferent termini de prescripció entre la responsabilitat civil contractual (15 anys) i la responsabilitat civil extracontractual (1 any). DRET GENERAL

En Dret català, el que es fa és ajustar els terminis, però no s’han uniformat: l’art. 121-20 CCCat ens parla de la prescripció de 10 anys per la responsabilitat contractual, i l’art. 121-21 CCCat ens parla de la prescripció de 3 anys per la responsabilitat extracontractual. DRET CATALÀ

- El jutge competent per conèixer de l’acció de responsabilitat és diferent si la responsabilitat és contractual (coneix el jutge competent per entendre el contracte) o si és extracontractual (coneix el jutge del lloc on es produeix el dany). Art. 62 LEC i 1171 CC.

- Per dur a terme els contractes cal tenir capacitat negocial, en canvi, la capacitat per responsabilitat de danys és suficient tenir capacitat natural d’entendre què significa causar un dany en un altre, i de poder controlar les seves accions (no cal tenir capacitat negocial). La capacitat per respondre per danys és tenir la capacitat natural d’entendre.

- Què passa quan hi ha una pluralitat de causants d’un dany? Art. 1137 CC (presumpció de no solidaritat, és a dir, l’obligació no és solidària si no s’ha establert: solidaritat de deutors). La diferència important és que amb una obligació solidària, el creditor pot dirigir-se a qualsevol dels deutors i exigir-li la totalitat de la prestació. PERÒ: La jurisprudència dels anys 60 diu que aquest article no s’aplica en la responsabilitat extracontractual, sinó que en la responsabilitat extracontractual regeix el principi que en cas de que hi hagi una pluralitat de causants d’un dany, la víctima pot reclamar la totalitat de la indemnització a qualsevol dels causants del dany (així es protegeix la víctima).

Aquesta distinció té la importància de delimitar dos àmbits molt diferenciats: l’àmbit contractual (la gent coneix la part amb la qual contracta), i l’àmbit extracontractual (no és un àmbit de transaccions voluntàries; algú et priva d’algun bé, i això s’ha de rescabalar).

A la pràctica, aquests dos àmbits de responsabilitat poden sobreposar-se.

Quan una persona, pateixi responsabilitat contractual o extracontractual, pot anar als tribunals, i que ells decideixin quina responsabilitat és, d’acord amb el principi iuva novit curia (els tribunals saben el dret).

La víctima va al tribunal, li explica què ha passat, i el tribunal analitza si estem davant d’una responsabilitat contractual o responsabilitat extracontractual. El tribunal normalment fa servir uns criteris: fa servir una frase que diu que “la realización del hecho dañoso acontezca dentro de la rigurosa órbita de lo pactado y como preciso desarrollo del contenido negocial”; si es produeix d’aquesta manera, la responsabilitat és contractual, però fora d’aquests casos, els tribunals acaben de decidir. Aquesta doctrina s’anomena unidad de la culpa civil (els tribunals seran els que determinaran de quin tipus de responsabilitat es tracta).

Una vegada produït un dany, el seu autor ha de reparar-lo sempre que li sigui imputable, independentment de que hagi succeït en l’àmbit d’una relació