Tema 5. CONEIXEMENT I REALITAT

...

Però per racional que siga una creença no equival a saber. Encara que estiga justificada racionalment, una creença podria ser falsa. L'estat mental de seguretat en la possessió de la veritat s'anomena certesa, i el seu contrari és el dubte. Quan algú dubta es troba indecís sobre la veritat d'una creença i les raons que la justifiquen, i pot admetre la possibilitat de què altra creença distinta a la seua siga la vertadera. En tal cas no es pot dir que sap, sinó que té una opinió.

Hi ha majors o menors graus de certesa i dubte. Quan tenim absoluta certesa en una creença, quan la considerem indubtable en tant que seria irracional qüestionar-la o negar-la, diem que es tracta d'una evidència. Així són per exemple evidents les tautologies, com també és evident per a mi que en aquest moment estic escrivint o per a tu que ara estàs llegint.

Puc dir per tant, quan la creença és evident, que sé? Potser no del tot. La certesa i fins i tot l'evidència d'una creença formen part de l'aspecte subjectiu del coneixement, són vivències o sentiments del subjecte cognoscent, no propietats objectives de la proposició, que pot ser falsa malgrat la nostra certesa. Durant molts segles a la humanitat li semblà evident que la Terra estava quieta i que el sol girava al seu voltant. Per dir que sé no basta amb la certesa absoluta o evidència, cal que la proposició siga vertadera.

2. ÉS POSSIBLE EL CONEIXEMENT?

2.1. El dogmatisme

La resposta del dogmàtic a la qüestió de si és possible el coneixement és un sí rotund: podem conèixer la veritat, el subjecte pot aprehendre l'objecte en la seua realitat i formular sobre ell judicis que són vertaders d'una forma objectiva i absoluta.

La postura prèvia a tota reflexió epistemològica sòl ser aquesta, que cabria qualificar com a dogmatisme ingenu o acrític, en tant que no s'ha plantejat el coneixement com a problema. Suposa que el subjecte es representa fidedignament l'objecte com un mirall sense distorsions, creu que el seu saber còpia l'objecte tal qual és, és a dir, ignora la pròpia existència del subjecte del coneixement i els múltiples condicionaments que hi aporta: ignora que tenim uns sentits que ens duen a percebre de determinada manera i creu que la realitat objectiva és tal com aquests la capten (no ha reflexionat que cada espècie té el seu món perceptiu, i que considerar més “real” el nostre no és més que un prejudici antropocèntric), ignora que classifiquem el percebut en conceptes que podrien ser distints i, de fet, varien en les distintes llengües (no es tracta merament de distintes paraules, sinó de distintes categories classificatòries, distints móns conceptuals), ignora els condicionaments culturals i històrics que ens fan assumir determinades creences com a vertaderes i determinades justificacions com a convincents etc. Les diverses religions solen també ser dogmàtiques en tant que pretenen estar en possessió de veritats presumptament avalades per Déu (la divinitat representaria, cas d'existir, el punt de vista privilegiat, absolut i objectiu, més enllà de la intersubjectivitat humana), i que ens serien revelades no a través de la raó, l'experiència i l'argumentació, sinó mitjançant la “il·luminació” d'alguns elegits (els profetes, el Papa) i plasmades en llibres sagrats com la Bíblia o l’Alcorà. El dogmatisme acrític no sols peca d'ingenu, sinó que resulta perillós perquè pot conduir al fanatisme i l'obcecació, a una actitud intolerant i autoritària.

Però no tot dogmatisme és irreflexiu i ingenu, hi trobem també un dogmatisme filosòfic, pensadors que tot i haver reflexionat sobre el problema epistemològic afirmen que podem saber veritats absolutes. Ara bé, tots ells coincideixen en què tal saber no pot basar-se en les dades que ens proporcionen els nostres sentits, que sovint resulten enganyosos i, a més, són relatius a la nostra espècie i fins i tot a cada subjecte, sinó que ha de basar-se en la raó: les evidències racionals correspondrien a la realitat objectiva i per tant serien veritats absolutes, vertaderes per a qualsevol intel·ligència (no sols la humana, sinó també, si fóra el cas, divina o marciana). Els principals representants d'aquesta postura, que descansa en una optimista confiança en el poder de la raó (racionalisme), serien Plató (segle -V-IV), en la filosofia antiga, i Descartes (segle XVII), en la filosofia moderna.

2.2. L'escepticisme

La postura antagònica al dogmatisme és l'escepticisme, segons el qual el coneixement no és possible: no podem arribar a saber cap veritat, i hauríem d'abstindre'ns per tant d’adoptar cap judici, mantenint una persistent actitud de dubte. Si el dogmatisme ignorava els condicionaments que el subjecte introdueix en la relació cognitiva amb l'objecte, l'escepticisme els emfatitza tant que acaba per ignorar i fer desaparèixer l'objecte. Res no es pot saber, ja que tot pretés coneixement vindria determinat per les estructures perceptives i conceptuals del subjecte, així com per les seues circumstàncies externes, el seu medi cultural i històric. No hi ha, per tant, cap possibilitat de coneixement objectiu.

L'escepticisme absolut o radical aparegué ja en l'antiguitat, es troba en alguns sofistes (segle –V) i, més específicament, en Pirró d'Elis (segle –IV-III), considerat el fundador d'aquesta postura epistemològica. També des d'antic, però, s'ha evidenciat com de paradoxal resulta: l'escepticisme afirma que res no es pot saber, però això sí que ho sap? No hi ha cap veritat, però és aquesta l'única veritat? O tampoc l'escepticisme és veritat? En definitiva: pretén saber que no hi ha saber, que és veritat que no hi ha veritat.

A més es pot objectar a l'escepticisme radical que veritat o falsedat són conceptes polars, l'un requereix l'altre: sols és possible l'error si és també possible l'encert. Dir que tot és fals és tant com dir que tot és vertader, quina diferència hi hauria? Per últim cal considerar que encara que a nivell teòric podríem, com propugna Pirró, suspendre tot judici i qüestionar la seua veritat, a nivell pràctic hi ha creences que hem d'assumir com vertaderes o ni tan sols sobreviuríem: puc qüestionar de cara a l'acció que tinc un cos o que les pedres no alimenten?

Convé distingir l'escepticisme radical de l'escepticisme metòdic, que tanta importància ha tingut en la filosofia moderna. Aquest darrer